Màrtirs com les abelles.

Hi ha alguna cosa de la naturalesa humana que se´ns escapa constantment. Per més que ho intentem, per més esforços que podem a copsar què és l´ànima humana, mai no ho acosnseguim ataüllar clarament. Hi ha una bestiesa, una imbecil.litat indestructible, que una vegada darrere l´altra ens sorprèn, per més que emprem els arguments i les raons inqüestionables. És allò que explica l´antropòleg Eudal Carbonell: som homes, però encara no som humans. Encara no hem aconseguit doblegar el nostre instint, la nostra agressivitat, la nostra primera reacció. Som encara esclaus de la nostra marxa biològica, perquè com indica el sociobiòleg Richard Alexander, és una paradoxa ben curiosa, és l´agressió la que ens ha fet homes, fins i tot la que ens ha fet una espècie sociable. Els clans, les colònies, es formen per individus que es donen suport mútuament en la llarga lluita per la supervivència, contra altres clans, contra altres colònies. Així, la lluita fomenta la cohesió social, la comunitat, el poble, i fins i tot la raça.

En aquest punt, l´home és, juntament amb les abelles, l´únic animal que es suïcida. Aquesta coincidència és interessant: les abelles, els insectes socials més evolucionats, dotats fins i tot d´un llenguatge propi, sacrifiquen si és necessari la vida per la colònia. Cap altre ésser viu no fa res de semblant: és cert que molts ocells arrisquen la vida per la descendència, però el cas de les abelles, una vegada han clavat el fibló en l´agressor la mort és segura.

En un reportatge publicat recentment per la revista New Scientist, titulat The making of a suicide bomber (15/05/2004), s´estudia què condueix els suïcides palestins a sacrificar la vida per la col.lectivitat. Contràriament al que es diu en els mitjans de comunicació, aquests suïcides són gent amb un nivell intel.lectual mitjà-alt, perfectament sans (No són esquizofrènics, com s´esdevé amb els suïcides normals), i sorprenentment tampoc estan vinculats al fanatisme religiós. No hi ha, per tant, la galivança d´un paradís posterior, tan sols un instint, un instint desesperat, que els condueix a immolar-se pel seu clan. El suïcidi palestí és la manifestació última de la desesperació d´un poble, d´un col.lectiu, d´una cultura i d´un bagatge genètic: és un clam contra la seua destrucció. "La vida civilitzada consisteix a suprimir els nostres instints", escriu la novel.lista Compton-Burnett. Potser la immolació d´un suïcida no siga necessàriament un acte tan antinatural. Pot fins i tot respondre a algun automatisme innat, instintiu, a una defensa desesperada de la protecció d´un llegat genètic que es comparteix amb una població en perill d´aniquilació. A mesura que la pressió dels països poderosos es vaja fent més i més implacable sobre els petits col.lectius ètnics, aquest tipus de suïcides cada dia seran més freqüents. És la manifestació última de la deseperació d´un poble, d´una cultura i d´una història biològica. És un comportament més de la nostra llarga marxa per la senda de l´home.

Martí Domínguez, Història natural del suïcidi, El Temps, 8-14 de juny de 2004