Responsabilització i dissuasió.

¿Però com poden existir alhora l´explicació, amb la seva exigència d´una causalitat correcta, i la responsabilitat, amb la seva exigència del lliure albir? Per tal de disposar d´ambdues no cal resoldre l´antiga i tal vegada irresoluble antinòmia entre lliure albir i determinisme. N´hi ha prou amb què pensem amb claredat què volem aconseguir amb la idea de responsabilitat. Qualsevol que pugui ser el seu valor abstracte inherent, la responsabilitat té una funció eminentment pràctica: dissuadir de la conducta perniciosa. Quan diem que responsabilitzem a algú d´un acte improcedent, esperem que sigui ell mateix qui s´imposi el càstig -mitjançant la indemnització a la víctima, l´acceptació de la humiliació, de les penes, o l´expressió d´un penediment creïble-, i ens reservem el dret de castigar-lo nosaltres. A menys que una persona estigui disposada a patir alguna conseqüència desagradable (i, en conseqüència, dissuasòria), acceptar la responsabilitat és quelcom inútil. (...)

Una raó per responsabilitzar a algú és dissuadir la persona de cometre actes similars en el futur. (...) En un organisme social, que empra el llenguatge i raona, la política també pot impedir actes similars d´altres organismes que aprenen de les contingències i controlen la seva conducta per no incórrer en actes que ocasionin unes penes. Aquesta és la raó última per la que ens sentim impulsats a castigar els vells criminals de guerra nazis, tot i que existeixi poc perill que fossin a perpetrar un altre holocaust si deixéssim que morissin en el seu llit a Bolívia. En fer-los responsables -és a dir, en forçar públicament una política de desenmascarament i càstig del mal, en el lloc i en el moment que es produeixi- confiem a dissuadir a altres de cometre mals comparables en el futur.

Steven Pinker, La tabla rasa, Paidós, Barna 2003