Autonomia plena i manca de sentit moral.
El caràcter virtuós, del que parla Aristòtil (o l´autonomia plena de la que parla Tugendhat), designa el subjecte que ha assolit un total domini d´ell mateix i això li permet disposar de la capacitat d´escollir sempre les millors opcions per aconseguir el bé propi o comú.
Tanmateix, segons Tugendhat, el fet de disposar d´aquesta capacitat no li assegura que la seva tria sigui sempre la correcta si la valorem des del punt de vista moral. La virtut és definida per Tugendhat com aquella disposició de la voluntat cap el bé propi o dels altres. Això implica que podem distingir entre virtuts que només busquen el bé individual (la valentia o la moderació) i virtuts que busquen a més el bé dels altres (la benevolència i la justícia). La persona valenta o moderada podria actuar sense fixar-se que amb el seu acte produeix un mal a un altre.
La moral necessita de persones responsables plenes, però això no garanteix que les seves accions siguin moralment irreprotxables. Per tant, algú podria haver arribat a l´últim estadi de desenvolupament moral, a l´autonomia plena, i no fer-ne un bon ús, o millor dit, un ús moral.
No n´hi ha prou amb la racionalitat, l´autonomia i la plena responsabilitat per actuar com cal. Això només és símptoma que l´individu sap el que fa, és conscient de les possibles conseqüències dels seus actes i del que això li pot suposar per ell i per als altres, però això no li immunitza del tot contra el dany que pot fer o de la indiferència davant dany que els altres estan patint. Si un fa el mal a consciència o si mostra ceguesa moral davant del mal evitable que afecta o pot afectar els altres no es pot al•legar que es tracti d´un dèficit cognitiu, sinó l´evidència tangible que pateix d´una “incapacitat afectiva de percebre la situació des d´un punt de vista moral” (Demmerling).
Tanmateix, segons Tugendhat, el fet de disposar d´aquesta capacitat no li assegura que la seva tria sigui sempre la correcta si la valorem des del punt de vista moral. La virtut és definida per Tugendhat com aquella disposició de la voluntat cap el bé propi o dels altres. Això implica que podem distingir entre virtuts que només busquen el bé individual (la valentia o la moderació) i virtuts que busquen a més el bé dels altres (la benevolència i la justícia). La persona valenta o moderada podria actuar sense fixar-se que amb el seu acte produeix un mal a un altre.
La moral necessita de persones responsables plenes, però això no garanteix que les seves accions siguin moralment irreprotxables. Per tant, algú podria haver arribat a l´últim estadi de desenvolupament moral, a l´autonomia plena, i no fer-ne un bon ús, o millor dit, un ús moral.
No n´hi ha prou amb la racionalitat, l´autonomia i la plena responsabilitat per actuar com cal. Això només és símptoma que l´individu sap el que fa, és conscient de les possibles conseqüències dels seus actes i del que això li pot suposar per ell i per als altres, però això no li immunitza del tot contra el dany que pot fer o de la indiferència davant dany que els altres estan patint. Si un fa el mal a consciència o si mostra ceguesa moral davant del mal evitable que afecta o pot afectar els altres no es pot al•legar que es tracti d´un dèficit cognitiu, sinó l´evidència tangible que pateix d´una “incapacitat afectiva de percebre la situació des d´un punt de vista moral” (Demmerling).
Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 9), Gedisa, Barna 2001
Christoph Demmerling, ¿Sentimientos morales?, Diálogo Filosófico, Mayo/Agosto 2003
Comentaris