L´ètica com la física.

L´emotivisme és a l´ètica el que el fenomenisme és a la filosofia de la física. Segons els fenomenisme, els enunciats de la física, tot i que aparentment es refereixin, per exemple, als electrons, en realitat només es refereixen a les nostres pròpies percepcions. Cap físic es pren seriosament aquesta postura. La física parla d´electrons i dels astres, no de les nostres percepcions. Els meus enunciats morals no es limiten a expressar les meves emocions, sinó que transmeten també el resultat de les meves reflexions sobre, per exemple, els avantatges i inconvenients de formes alternatives de regular la nostra conducta o organitzar la nostra convivència. Ni la teoria física se segueix de les observacions, ni la teoria ètica se segueix dels sentiments. D´alguna manera s´han de passar pel sedàs. Les observacions serveixen de pedra de toc, de criteri o test negatiu per rebutjar certes teories físiques. També hi ha altres criteris, com la consistència interna o la rellevància. El mateix succeeix amb l´ètica. Si una teoria física prediu el contrari del que observo, o si una teoria ètica condona el que em sembla aberrant, difícilment acceptaré aquesta teoria. Si la discrepància és marginal, potser reeduqui els meus propis sentiments o percepcions en els marges, perquè quadrin amb la teoria. Si la discrepància és frontal, probablement prefereixi renunciar a la teoria i començar de nou. En el millor dels casos, arribarem a un equilibri reflexiu entre teoria i sentiments. Sovint, ni tant sols a això.

Jesús Mosterín, La naturaleza humana, Espasa Calpe, Madrid 2008