Castigar i responsabilitzar.

Tan bon punt s´hi arriba a acceptar que el pacte entre tots és ineludible per tal de fer front als efectes socialment nocius d´un sentiment de valor propi sense restriccions, apareix una altre qüestió que sembla que tampoc podem defugir: què es fa amb aquells que no estan disposats a complir l´acordat? què es fa amb aquells que els hi costa reprimir el sentiment de valor propi? què es fa amb els akràtics? què es fa amb els pocavergonyes? i amb els aprofitats?
És aquest el moment d´introduir una reflexió sobre la necessitat dels càstigs. Quan els humans entren a formar part d´un sistema de reciprocitats (una comunitat moral) és perquè prèviament compten amb una capacitat de retardar o renunciar a les demandes de gratificació immediates en nom d´un interès més durador i constant (consciència de futur). Això sembla que és característic i definitori de l´espècie humana i és el que Tugendhat anomena capacitat deliberativa.
Tanmateix, aquesta capacitat no és quelcom que aparegui precoçment, justament els nadons no la tenen. És una capacitat que es va adquirint progressivament amb la maduració de la personalitat moral de l´individu i que està associada amb l´aparició, també progressiva, del sentit de la responsabilitat.
Aquest procés, que segueix una línia evolutiva on es poden distingir diferents estadis en què la criatura humana va accedint pas a pas, va acompanyat alhora amb l´adquisició de mecanismes d´autocontrol gràcies a la possibilitat d´aplicar els corresponents càstigs.
Tugendhat distingeix entre responsabilitat moral i responsabilitat jurídica. La primera ja és pot exigir als nens tot seguit d´haver adquirir les competències lingüístiques bàsiques. La segona només quan la societat decideix que l´individu ha arribat a la majoria d´edat jurídica. A qui es considera responsable moral se li pot retreure i culpabilitzar del dany fet, però si encara és menor d´edat, només ha de respondre davant d´aquells adults que han de tutelar-lo. Qui ha arribat a la consideració de major d´edat, la societat el considera que ha arribat el moment en què adquireix plena autonomia, és a dir, la independència de la tutela familiar i per tant si comet un delicte o vulnera les normes ha de respondre dels seus actes davant de les lleis, davant de l´Estat.
Recordem que en un capítol anterior (el capítol 3) havíem definit la responsabilitat com la capacitat d´actuar per evitar el mal evitable. En aquesta reflexió, aquest concepte està vinculat estretament amb la possibilitat del càstig. Assistim en aquest capítol a la veritable gènesi del sentit de responsabilitat. Com sabem que una persona és responsable? Quan se li pot castigar. L´assoliment del sentit de la responsabilitat, que segons el senyor Ibarra és un procés que dura tota la vida, no pot deslligar-se de l´evolució paral•lela del tipus de càstigs. Ja que a cada estadi de l´evolució moral de l´individu li correspon un tipus específic de càstig. Els nadons, per exemple, mancats del sentit de responsabilitat, no se´ls pot castigar. Tampoc als que presenten problemes d´incapacitat mental, aquells que han vist interrompuda la seva evolució natural cap a la plena humanitat. L´irresponsable és aquell a qui no podem castigar perquè no té capacitat deliberativa, és incapaç de saber el que li convé. No entra dins la definició plena d´ésser humà. Els humans eliminem la possibilitat de ser altra cosa gràcies al càstig. Els càstigs naturalitzen les nostres decisions, disciplinen la nostra llibertat, orienten la voluntat cap el camí correcte. El que es pretén amb els càstigs és que de mica en mica hom prengui control sobre els seus actes, sotmeti la seva conducta a una disciplina que foragiti la temptació de vulnerar les normes acordades entre tots, de fer coses contràries a la conveniència majoritària de la comunitat moral. Al capdavall, actuar en benefici de la comunitat és actuar en benefici propi, això vol dir que amb el càstig s´evita que actuï contra el seu propi interès que és el mateix que dir contra l´interès de tots.

Bibliografia:

Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 8), Gedisa, Barna 2001

Volker Sommer, Elogio de la mentira, Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barna 1995