Virtuts, educació i caràcter.
En el capítol anterior, la mare de la Camil•la advertia que “la naturalesa ha dotat els éssers humans de més emocionalitat de la que ens cal”. Juntament amb el seu marit justificava la necessitat de disposar d´un dispositiu extern o intern que propiciés el control i la gestió d´aquell cabal emocional que amenaça constantment de desbordar-se. Aquest dispositiu és el càstig. Els càstigs interioritzats, en forma de sentiment de culpabilitat, o “externalitzats”, en forma de pròtesi estatal, acompanyen els humans des que naixen, o millor dit, des que fan servir la facultat del llenguatge fins a la seva mort, tot i esperant algun signe de debilitat de llurs voluntats per poder ser activats. Val a dir si més no que per a alguns el sentit de la seva vida és o ha estat la manera de burlar-los o contradir-los.
El càstig, en la majoria dels casos, és eficaç perquè té la capacitat de posar en marxa un seguit de potencialitats latents en el més profund de la naturalesa humana: la consciència de futur, la capacitat deliberativa i el sentit de la responsabilitat. Potencialitats que no apareixen a l´inici de la vida humana sinó que emergeixen de mica en mica seguint una mena de pla evolutiu al qual l´educació i l´aplicació dels càstigs s´intenten adequar per tal de no precipitar o aturar el natural desenvolupament moral de l´individu.
Les diferents virtuts són les diferents formes en què es manifesta l´afany de disciplinar la voluntat humana. La valentia, per exemple, serveix per controlar el dolor i la por, mentre que la moderació s´enfronta a la feixuga tasca de domesticar els nostres desitjos. El mateix Aristòtil afirmava que l´educació moral estava molt unida als plaers. Són els plaers la causa de la majoria de les nostres actuacions incorrectes, són els dolors, d´altra banda, els motius amb què excusem la nostra poca atracció pel bé, la nostra manca de compromís, o la nostra incapacitat per complir els nostres deures. L´educació, per tant, ha de capgirar aquests vincles espontanis: forçar-los, violentar-los, si cal, per aconseguir que el bé espontàniament sigui associat al plaer i el mal al dolor.
Quan s´aconsegueix que l´individu assoleixi aquests automatismes morals, aleshores vol dir que estem davant d´un subjecte moral. El subjecte moral es distingeix d´altres éssers no morals o que estan en vies de moralització per la seva disposició permanent, és a dir, pel seu caràcter. L´educació al capdavall busca la formació del caràcter a través de l´hàbit, l´exercici, no mitjançant els discursos edificants del professor d´Educació per a la Ciutadania ni els sermons del tutor. La persona amb caràcter, a diferència de la persona amb manca de caràcter, no és esclau de les emocions. Contra la volubilitat extrema d´una voluntat no educada, la voluntat d´una persona amb caràcter es manté ferma davant de les urgències gratificants i alhora frustrants del present, no es deixa influir per les opinions poc assenyades dels altres i té prou coratge per no defugir els problemes i afrontar-los amb dignitat i valor.
El càstig, en la majoria dels casos, és eficaç perquè té la capacitat de posar en marxa un seguit de potencialitats latents en el més profund de la naturalesa humana: la consciència de futur, la capacitat deliberativa i el sentit de la responsabilitat. Potencialitats que no apareixen a l´inici de la vida humana sinó que emergeixen de mica en mica seguint una mena de pla evolutiu al qual l´educació i l´aplicació dels càstigs s´intenten adequar per tal de no precipitar o aturar el natural desenvolupament moral de l´individu.
Les diferents virtuts són les diferents formes en què es manifesta l´afany de disciplinar la voluntat humana. La valentia, per exemple, serveix per controlar el dolor i la por, mentre que la moderació s´enfronta a la feixuga tasca de domesticar els nostres desitjos. El mateix Aristòtil afirmava que l´educació moral estava molt unida als plaers. Són els plaers la causa de la majoria de les nostres actuacions incorrectes, són els dolors, d´altra banda, els motius amb què excusem la nostra poca atracció pel bé, la nostra manca de compromís, o la nostra incapacitat per complir els nostres deures. L´educació, per tant, ha de capgirar aquests vincles espontanis: forçar-los, violentar-los, si cal, per aconseguir que el bé espontàniament sigui associat al plaer i el mal al dolor.
Quan s´aconsegueix que l´individu assoleixi aquests automatismes morals, aleshores vol dir que estem davant d´un subjecte moral. El subjecte moral es distingeix d´altres éssers no morals o que estan en vies de moralització per la seva disposició permanent, és a dir, pel seu caràcter. L´educació al capdavall busca la formació del caràcter a través de l´hàbit, l´exercici, no mitjançant els discursos edificants del professor d´Educació per a la Ciutadania ni els sermons del tutor. La persona amb caràcter, a diferència de la persona amb manca de caràcter, no és esclau de les emocions. Contra la volubilitat extrema d´una voluntat no educada, la voluntat d´una persona amb caràcter es manté ferma davant de les urgències gratificants i alhora frustrants del present, no es deixa influir per les opinions poc assenyades dels altres i té prou coratge per no defugir els problemes i afrontar-los amb dignitat i valor.
Bibliografia:
Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 9), Gedisa, Barna 2001
Gregorio Luri, L´escola i els valors. L´obligació moral de ser intel.ligents, Revista del Col.legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, juliol 2009, nº 131
Aristòtil, Ètica a Nicòmac, II, 3, 1104b, 9-13
Comentaris