Els aprenents de bruixots i el posthumanisme.
Kant deia que majoria d’edat de l’home implicava respondre tres preguntes: Què puc saber? Què he de fer? Què puc esperar? La modernitat era posar fi a la superstició i fer baixar l’autoritat divina arran de terra per anar amb el cap dret, cofois i meravellats pel poder de la racionalitat humana, capaços de pensar per nosaltres mateixos sobre les grans qüestions de la ciència, la moralitat i l’art. El que faríem avui amb els interrogants kantians és introduir-los a la barra de cerques Google (amb l’ajuda de l’autocompletar) i tractaríem els deu primers resultats com la profecia d’un oracle. De fet, segons la filòsofa Rosi Braidiotti (Latisana, Itàlia, 1954), l’home ha deixat de ser un subjecte vàlid des que les preguntes que ens fem en un dia normal solen ser: Soc un robot? Sobreviuré? Això ho puc pagar? Els aparells intel·ligents que hem creat ens superen, la nostra forma de vida posa en perill el planeta del qual ens sentíem els amos i un virus esfereïdorament simple ensorra l’economia i els equilibris geopolítics. La posthumanitat és el nom de la humanitat que se sent superada com l’aprenent de bruixot, incapaç d’entendre o controlar les forces que nosaltres mateixos hem desfermat. Com a Fantasia, de Disney, el nivell de l’aigua va pujant i no sabem què fer per aturar-ho.
La categoria que més reivindica Braidotti al llibre és el vitalisme: contra “l’erudició de l’angoixa”, “l’ètica de l’afirmació”. Quin argument tenim per a l’optimisme si els robots ens deixen sense feina mentre els oceans s’acidifiquen i votem per abolir la democràcia? El més prometedor és el subjecte alternatiu a l’home que l’autora anomena: “nosaltres-estem-junts-en-això-però-no-som-tots-el-mateix”. L’“això” és el món que accelera cap a l’abisme, i el “nosaltres” de Braidotti, com a bona deleuziana, és un actor contingent format per aliances “transindividuals, transculturals, transespècies, transsexuals, transnacionals i transhumanes” forjades més des dels afectes que des de les raó, confiant que en les ruïnes de la modernitat encara segueixi vibrant “el desig d’esdevenir una altra cosa”. Contra la nostàlgia humanista del sòlid i la celebració postmoderna del líquid, el posthumanisme ens proposa acceptar que tot s’ha desfet en l’aire, que així havia de ser, però que depèn de nosaltres si l’aire és pur o irrespirable.
Joan Burdeus, Posthumà, massa posthumà, El País 19/12/2020
https://cat.elpais.com/cat/2020/12/18/cultura/1608284434_035947.html
Comentaris