Que els ximples tinguin representació al Parlament.






(Segons Flaubert) el poble serà sempre un menor d’edat, el poble és una amalgama de gent que es troba als antípodes del ciutadà informat, el sufragi universal només servirà perquè els ximples tinguin tanta representació en un Parlament com la gent que llegeix a fons els programes electorals, i l’única forma de govern en què es podria confiar seria un “govern de mandarins”, és a dir, puntualitza sempre l’autor, no un govern dels rics, els homes amb toga o els propietaris rurals, sinó el govern dels millors. Val a dir: una aristocràcia de patent, no de títol. Recordi ara el lector que l’escena té lloc, irònicament, en un anomenat “Club de la Intel·ligència” (!).

I això és el que ha succeït a les democràcies dels dos últims segles. El sufragi començà essent censitari, masculí i aristocràtic en el sentit reduït de la paraula; però acabà, arreu, convertint-se en convocatòria universal dels majors d’edat, que era el que més esgarrifava Flaubert, home d’estudis. Han passat 170 anys des de la revolució que blasmà a la novel·la, i ara més que abans i cada cop més les democràcies es basen en una fal·làcia que espanta: figura que tots els votants estan dotats d’una suficient sobirania intel·lectual per decidir el futur d’una nació, però en realitat ocupen el poder els que més han cridat, els que menys han estat entesos, els que han pronunciat més tòpics i han dit més mentides.

Paul Valéry va dir que la democràcia era un afer que només tenia a veure amb la potència de la larinx. Ara ja sabem que la democràcia té poc a veure amb una ciutadania desvetllada, i tot, o quasi tot, amb els poders financers, la retòrica dels candidats, la propaganda als mitjans de comunicació i les xarxes socials, i la variable educació cultural i política dels ciutadans. Si Flaubert ho arriba a veure, hauria escrit una segona L’educació sentimental, o un segon Bouvard i Pècuchet, esgarrapant-se la pell i estirant-se els pocs cabells que li quedaven.

Jordi Llovet, El patriota de Barcelona, El País 16/01/2019

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"