dimarts, 5 de juliol de 2016

Quan la democràcia s'equivoca?

El Roto

Per raons diverses, del cinisme a la passió, el Brexit ha provocat una allau d’opinions que qüestionen la idoneïtat de la ciutadania per prendre decisions polítiques. Comprenc l’enuig de molts britànics, que han vist com la seva gent gran els feia fora d’Europa. I comprenc la irritació dels qui van jugar amb foc i es van acabar cremant. No entrava en cap guió. Els experts, que ho saben tot, no preveien la hipòtesi que el Regne Unit se n’anés. Però d’aquí a deduir que cal reformar la democràcia perquè l’última paraula la tinguin els experts —aquests mateixos que estaven convençuts que el Brexit era impossible— i no els ciutadans és tan estúpid com carregar-se els fonaments per salvar una casa.

Els ciutadans són ignorants i es deixen manipular, diuen. Haurien dit el mateix si l’allau manipuladora dels europeistes hagués triomfat sobre les fabulacions, falses promeses i sobredosi de nostàlgia dels rupturistes? No. Haurien celebrat el triomf de la raó sobre l’error. Com si els arguments a favor de la permanència no estiguessin carregats també de mitges veritats i de grans mentides. O no és cert, per exemple, que com ha escrit Thomas Pikketty, l’alt nivell econòmic d’alguns països europeus, els alemanys especialment, “s’ha obtingut en bona part en detriment dels veïns”? Cal sorprendre’s, com diu l’economista francès, que “davant de l’absència de resposta democràtica i progressista” als desequilibris i desigualtats que pateix Europa, “les classes populars i mitjanes acabin tornant cap a les forces xenòfobes”. Què han fet els governs europeus per posar límits als excessos del capitalisme, de manera que els habitants de l’Anglaterra profunda no se sentin humiliats i votin compulsivament contra la City?

En comptes d’afrontar aquestes qüestions, polítics dels partits convencionals, experts, buròcrates, vells intel·lectuals progressistes, en nom del realisme —és a dir, de l’estilització del fatalisme de les relacions del poder— prefereixen assenyalar la ineptitud, la mesquinesa, la vulgaritat dels ciutadans que no segueixen els seus consells i gosen defensar el dret a la paraula que se’ls intenta negar. I com que canviar els desequilibris socials i responsabilitzar-ne els poderosos és molt complicat, traguem la paraula als ciutadans i deixem-ho tot en mans dels experts. De la democràcia a un nou aristocratisme —el govern d’uns pocs, ja no tant per llinatge, que també, el millor ascensor social és família i amics, com per selecció tècnica—, que té l’expressió més actual en el despotisme asiàtic. El que preocupa és que aquest discurs en realitat aixeca acta d’una cosa que ja està passant. I amb complicitats inesperades.

Quan els electors donen la raó als que manen, és un triomf de la democràcia, com va passar diumenge a Espanya, en què els ciutadans, ignorants, no es van deixar arrossegar per Podem, i quan actuen contra els seus desitjos, cal canviar el sistema perquè aquestes coses no es poden repetir. No hi ha dubte que la democràcia és un sistema imperfecte, susceptible de ser millorat, i més les democràcies en què vivim, a les quals fa anys que se’ls aspira l’ànima. Però sense el reconeixement de la paraula dels ciutadans i sense mecanismes que garanteixin el control dels abusos de poder, la democràcia no existeix. I aquestes dues condicions per alguns són prescindibles si els ciutadans insisteixen a portar-los la contrària.

Esclar que s’equivoquen els ciutadans, com tothom. Per mi, la setmana passada es van equivocar dues vegades: el dijous 23 al Regne Unit i el diumenge 26 a Espanya. És el risc democràtic. Per això, la qüestió és què s’està fent malament perquè a una gran part dels britànics els agafi un atac de patriotisme malenconiós i un nombre no més baix d’espanyols no tingui cap objecció a votar un partit al qual la corrupció li surt per les orelles i que ha fracturat la societat fins a nivells desconeguts. Aquestes són les preguntes que s’ha de formular l’esquerra si vol sortir del marasme. I si tarda massa, el joc s’haurà acabat: ja només manaran els experts.

Josep Ramoneda, Quan els ciutadans s'equivoquen, El País 02/07/2016