El tracte amb les coses.

El Roto

Ens fa molta ràbia sentir-nos tractats com coses. Amb l’orgull ferit diem “M’he sentit tractada com una cosa”. O amb espant diagnostiquem que la societat moderna és aquella que ha reduït tots els éssers, inclosos els humans, a coses. Anàlisis com aquestes són les que feien filòsofs com Heidegger o com Adorno i Horkheimer a principis del segle XX.

El primer deia que el món de la tècnica és el que disposa de tot, objectes, éssers vius o persones, com un mer recurs. I que aquesta manera de relacionar-nos instrumentalment amb el món és culpa de la metafísica, que va confondre l’ésser amb una cosa. Adorno i Horkheimer, des de l’experiència de l’alienació produïda pel capitalisme i de la destrucció causada pel feixisme i pel comunisme soviètic escrivien en el llibre a quatre mans Dialéctica de la Il·lustración que la ciència moderna es relaciona amb el món com el dictador amb les persones: identificant-les, numerant-les, explotant-les i exterminant-les.

Si ens fa ràbia sentir-nos tractats com coses, és perquè les coses les hem tractades molt malament. Aquest mal tracte té dues cares, íntimament relacionades encara que no ho sembli: una és l’anhel de transcendència; l’altra, el desig de possessió sobre la mercaderia. La transcendència és la relació amb un més enllà, sigui del tipus que sigui, que ens situa també als humans més enllà d’aquest món, baix i terrenal, fet de coses. Aquest més enllà pot ser diví, espiritual o simplement ideal, però en tot cas és una negació del que hi ha. La mercaderia és l’altra cara d’aquesta negació: diu que les coses amb què tenim tracte no tenen altre valor que aquell preu que funcioni millor en el seu intercanvi. Depreciades i sotmeses a un preu, les coses ens mostren el que hem fet de nosaltres mateixos. Per això rebutgem la seva muda lliçó.

Les coses guarden la memòria del que som i del que hem fet. La intel·ligència de les nostres creacions i l’estupidesa de les nostres ambicions. Deia Merleau-Ponty que l’alteritat és més fàcil de trobar en els objectes que hem inventat i utilitzat que en el rostre de l’altre. Aquest fuig fàcilment. Les coses aquí queden, disponibles no com a recursos sinó com a interlocutores de mons que es parlen sense dialogar. En una societat on es parla tant i tan estúpidament, sovint trobem en les coses, naturals i artificials, la intel·ligència que les persones semblem defugir. Llegeixo en un article que els xinesos tenen una paraula per assenyalar aquesta intel·ligència de les coses: LI. No la sé traduir, però ens l’acosten imatges com els nusos de la fusta, les betes de la pedra, els teixits de la carn, la humitat del fang. Pura immanència sense preu.

Marina Garcés, La lliçó de les coses, Ara, 03/05/2015