El secret.


Sento vergonya i inquietud cada vegada que un polític o candidat ho explica tot d'ell mateix o d'ella mateixa. Comptes, propietats, expedients acadèmics, matrimonis... En diem exercici de transparència. I jo crec que ens hem equivocat, que ens estem deixant ficar en una trampa. Es tracta, més aviat, d’un exercici de sospita propi d’una societat cada cop més policial.

Una persona honesta és una persona transparent? Crec fermament que no. La transparència ha de ser una condició de les institucions, no de les persones. Confonem l’accés a la informació pública amb el caràcter públic de la vida personal. Curiosament, ens hem empassat un còctel de societat de l’espectacle i de moralisme, que conflueixen en la ideologia del “no tenir res a amagar”. És a dir, en la màxima que qui no ha fet res dolent no té res a amagar. La conseqüència, terrible, és que només confiem en qui ho explica tot, o en qui diu explicar-ho tot. I encara pitjor: convertim en subjectes perillosos tots aquells que no posen el 100% de la seva vida a la llum pública.

En el món de Facebook, les persianes ens fan por. No suportem no saber. No tolerem l’opacitat, el secret, l’ombra. El secret és perillós. Per això Mark Zuckerberg, el creador de Facebook, presenta el seu invent com una missió social. És el campament de la “transparència radical”. Un mirall de la societat on fer-nos millors fent-nos més transparents, on fer-nos més íntegres exposant, sense ombres, la nostra identitat. Són paraules de Zuckerberg, tretes de les seves declaracions i manifestos. Paraules pròpies d’una ètica policial i inquisitorial que ens despulla la vida mentre el poder fa més opacs els seus passadissos, els seus despatxos, els seus menjadors reservats i els seus clubs de privilegis.

Des de molts àmbits estem aprenent avui a compartir de nou la vida. Contra la privatització de l’existència, estem redescobrint la força de compartir recursos, idees, afectes, coneixements, pràctiques, aprenentatges, informació... Però no ens deixem enredar: compartir no és explicar-ho tot. Cooperar no és tornar-nos transparents als altres, i encara menys a l’ull del poder. La confiança és, precisament, la capacitat de relacionar-nos amb el que no sabem. I jo voldria poder confiar en l’acció d’aquells, polítics i no polítics, de qui no conec ni vull conèixer la vida.

“No t’he de donar accés al meu secret”, deia un vers de Carles Riba. Que no ens l’arrenquin, el secret, el secret de cada vida.

Marina Garcés, La sospita i la transparència, Ara, 17/05/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.