La màgia de la filosofia.


Suposo que espereu l’explicació de perquè una jornada filosòfica ha d’incloure un número de màgia. Què te a veure la màgia amb la filosofia o la filosofia amb la màgia? Sembla que siguin coses excloents. En un principi una aspira a la veritat, l’altra a l’engany.  Per tant, estem obligats a explicar quina és la filosofia de la màgia, d’una banda, i la màgia de la filosofia, d’altra.

Una sortida fàcil, popular i aparentment engrescadora pel gran públic és parlar del  que es coneix amb el pensament màgic? Una de les seves manifestacions més conegudes és la telequinesi. Coneixeu la telequinesi? És la creença en què amb el pensament es poden moure coses físiques. Per comprovar si la telequinesi funciona demano sisplau al públic la seva desinteressada participació. Qui estigui d’acord amb la telequinesi que aixequi el meu braç. Cal esforçar-se, vinga, no surt sempre a la primera. Va, poseu-li ganes. Espremeu el vostre cervell al màxim. 

Res, no passa res. El meu braç no s’aixeca. Això és el resultat frustrat de la creença en el pensament màgic. Pel que es veu, tot i que pot provocar un cert estupor entre el personal més idealista, les idees per elles soles no poden canviar la realitat.

Ara, més seriosament. Si per filosofia entenem el sentit o la finalitat d’alguna cosa podrien dir que d’una banda la màgia busca crear un espectacle per entretenir al públic fent aparèixer o desaparèixer determinats objectes, com per exemple un conill d’un barret de copa. Això seria part del que busca qui es dedica a la màgia. Però si ens limiten a identificar la màgia amb un simple espectacle o divertiment perdem de vista el que crec que és el més autèntic de la màgia, la seva veritable filosofia. L’espectacle només és un excusa per aconseguir el que realment busca el mag: la perplexitat i el desconcert de l’espectador quan les seves expectatives intel·lectuals habituals queden desbaratades.

Si acceptem que aquesta és la filosofia de la màgia, haurem d’acceptar també que no està gaire lluny del que pretén la filosofia. El filòsof no fa servir cartes, ni barrets, ni coloms, ni cordes, ni varetes màgiques per crear els seus efectes. El filòsof fa servir “experiments mentals”,  com per exemple plantejar què passaria si visquéssim en un somni, si la nostra vida fos com les d’uns presoners en el fons de la caverna, si un déu maligne hagués creat el nostre cervell més perquè ens equivoquem que no pas perquè encertem. El filòsof a més disposa d’altres artefactes per produir l’estranyesa del públic: acostuma a ser  hàbil en l’ús de la paradoxa i els jocs del llenguatge. Per exemple: reconec que sóc un mentider i  tot això que us he anat explicant és en conseqüència una mentida. Em podeu creure o no. Podeu estar totalment segurs?

L’objectiu del filòsof  és massa que el del mag: fer trontollar allò que fins ara ens ha semblat obvi, allò més que sembla més propi del sentit comú. En això consisteix la màgia de la filosofia.


La màgia de la filosofia, el desconcert que provoca, tanmateix no és aclaparador ni paralitzant, sinó més aviat ha de ser la força  que ens ha de propulsar a descobrir l’explicació de la confusió. Amb això la filosofia ni la màgia no poden estar soles, necessiten de l’ajut de la ciència, en aquest cas de la neurociència. Perquè, paradoxalment, en la investigació dels nostres errors és com millor es revela el funcionament del nostre pensament, de la nostra percepció i del nostre cervell.

Manel Villar (Sant Fruitós del Bages, 15/05/2015)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.

Nòmades.