dimarts, 8 de novembre de 2016

Manfred Spitzer: "La informació és inútil si no tens coneixement".


Manfred Spitzer (Hessen, 1958) ha participat a Barcelona al Cicle Futur(s), que organitzen l’Obra Social La Caixa i l’Ateneu Barcelonès, convidat per la Fundació Aprendre a Mirar.
De quina manera la tecnologia ens transforma el cervell?
Tot l’ambient porta a canvis al cervell, perquè interactuem. Si fas tots els càlculs amb l’ordinador, o tens un autocorrector, o un GPS, no ho fas tu, ho fa l’ordinador. I això també influeix en el cervell. Veig que graves el que dic, però també ho escrius a mà, en una llibreta. Això té un efecte en el teu cervell.
Sí, sóc d’una generació que ens agraden els bolígrafs i les llibretes.
El 2014 investigadors de les universitats de Los Angeles i Princeton van publicar un estudi en què van trobar que escriure a mà en lloc de fer-ho amb un teclat et permet recordar i comprendre molt millor.
Per què?
Si escrius a mà ets més lent que qui parla i t’has de concentrar molt més. Mentre escoltes has de pensar molt: memoritzar, triar què és realment important, comprimir frases, buscar paraules que sintetitzin... Per tant, estàs constantment pensant en què t’expliquen. Quan es tecleja ràpidament es desenvolupen automatismes que tradueixen el que escoltes de forma directa en impulsos que fan moure els dits, sense processar la informació en profunditat.
La majoria de números de telèfon els tinc a l’agenda, i els que recordo els vaig aprendre fa molts anys. És un problema?
Per a tu no és un problema, perquè el teu cervell s’ha entrenat abans que existís l’smartphone. Però ara els joves ho basen tot en les pantalles. I el pitjor no és la memòria. Si un nen o un jove basa les relacions socials en les pantalles, no entendrà bé les emocions dels altres perquè no aprèn a descodificar expressions facials, interpretar la melodia d’una veu, els gestos… I no pot aprendre a empatitzar. Hi ha un gran estudi amb milers d’adolescents que mostra que com més pantalles menys empatia amb els iguals i amb els pares. A Alemanya hi ha un fenomen que ho exemplifica bé: en els accidents de carretera la policia rep a través de les xarxes fotografies fetes amb mòbil. La gent que passa abaixa la finestra del cotxe, fa la foto amb l’smartphone, l’envia i marxa. Actuen com a smombies[contracció de smartphone i zombie ], una persona sense empatia, ni voluntat, ni ànima.
Tan extrem és?
El director de recursos humans d’una gran companyia em deia que hi ha un problema amb els joves, i no per la falta de coneixements, sinó de força de voluntat. Com es desenvolupa? Aprenem mentre ens equivoquem mil cops, digerint tota la informació que els errors ens aporten. I aquesta força es genera quan et sents orgullós de tu mateix per haver aconseguit fer una cosa correctament, i això té més pes que el coeficient intel·lectual. Doncs bé, si aprens a través de les pantalles, la feina amb la força de voluntat minva molt. I si matem la força de voluntat i l’empatia tenim un problema social.
Són la sal de la vida, en definitiva.
I, a més, l’ús de les pantalles té molts altres efectes secundaris: depressió, dèficit d’atenció, insomni, dificultats en la presa de riscos, diabetis, pressió arterial alta, obesitat…
Vostè parla de demència digital.
El cervell es compara sovint amb un ordinador, que té una CPU i un disc dur: fa equacions i emmagatzema la informació. Però això no és correcte. Els senyals que rep canvien constantment les connexions neuronals i la capacitat d’emmagatzematge. En un ordinador si el 90% del disc dur està ple queda un 10% de capacitat. Al cervell, per exemple, com més llengües coneixes més fàcil és aprendre’n una altra. Com més llibres de matemàtiques llegeixes, més fàcil resulta llegir el següent. I això és perquè no tenim disc dur ni CPU, tenim neurones. La paradoxa del nostre cervell és que com més hi tenim més podem aprendre. Quan es parla dels nadius digitals i es diu que amb les noves tecnologies poden externalitzar recursos mentals per fer altres coses, no es pensa que aquest procés és necessari per al cervell.
Un exemple.
Diuen que no cal saber moltes coses, sinó tenir competències tecnològiques, i que podem trobar-ho tot a Google. I això no té sentit perquè, en primer lloc, si no saps res no tens preguntes a fer-te. El teu coneixement previ és precisament l’instrument imprescindible per treure profit de Google. Per tant, com més saps, millor pots utilitzar Google. La informació és inútil si no tens coneixement.
Les pantalles són addictives
Als nens els encanten els colors i els sorolls atractius, però també els avorreixen fàcilment. Tots prefereixen jugar a futbol o cantar. Però l’entorn no ho facilita i s’hi acostumen. I les pantalles danyen el seu desenvolupament neuronal, estan darrere de problemes com la depressió, el trastorn de dèficit d’atenció…
I si se’n fa un ús moderat?
Si una cosa ens ha de fer mal més val no utilizar-la. Ens va portar molt de temps saber quina és la dosi segura de raigs X. Quina ho és per a les pantalles? No ho sabem. Però pot ser pitjor que el tabac.
Mónica L. Ferrado, entrevista amb Manfred Spitzer: "Diuen que no cal saber coses, que ho trobes a Gooble. Però si no saps res no et fas preguntes", Ara 08/11/2016