Quan la moralitat no és la prioritat.

Vicente Martínez-Pujalte


Dues bones teories, una de la moral i una altra del dret, haurien de distingir precisament entre allò que és moral i el que és jurídic. Si aquesta distinció s'accepta hi hauria quatre possibilitats lògiques de vinculació entre tots dos sistemes normatius. Una acció pot ser moral i jurídicament acceptable, pot ser jurídica però moralment inacceptable, pot ser moral però jurídicament inacceptable i, finalment, pot ser tant moral com jurídicament inacceptable.

La primera possibilitat d'actuació no genera dubtes. No hi ha res que m'impedeixi, i en algun cas m'obligui, a fer allò que està justificat des d'un punt de vista moral i des d'una perspectiva jurídica. No hi hauria cap objecció a aquesta conducta. Aquest seria el comportament ideal. El contrari suposa que una acció és alhora immoral i il·legal. Cap argument pot fer-se servir a favor d'aquesta conducta. Cap sistema ideal la justificaria.

Aquests dos primers casos són clars i assenyalen amb rotunditat què es pot o s'ha de fer, i què no s'ha de fer. Les altres dues alternatives, en canvi, poden generar alguna discussió. Hi ha els qui donen primacia a allò moral per sobre d'allò jurídic. La història ens mostra exemples nombrosos d'aquells que han decidit desobeir lleis per raons morals. Antígona és un d'ells. I Henry David Thoreau, a qui agradava dir que el lloc de les persones justes en un sistema injust és la presó, n'és un altre. Es prefereix ser moral a risc de ser considerat un delinqüent.

Hi ha els qui, en canvi, assignen prevalença a allò jurídic per sobre d'allò moral. Es prefereix complir amb la llei encara que sigui èticament injustificable. S'evita ser titllat de delinqüent a canvi d'assumir-se com a immoral. No cal ser positivista per sustentar aquesta posició. Fins i tot una persona com el diputat del Partit Popular Vicente Martínez Pujalte, que va estudiar Religió a l'escola pot abraçar-la sense cap rubor, tal com va manifestar, qui sap si amb un punt de cinisme.

El diputat Martínez Pujalte va cobrar una assignació mensual de 5.000 euros per assessorar un empresari els negocis del qual estan dirigits fonamentalment cap al sector públic. Segons les seves pròpies paraules, aquest assessorament va ser autoritzat pel Parlament d'una banda i, al mateix temps, va convenir que l'assessorament era èticament inacceptable, és a dir, immoral.

No discutiré aquí si l'autorització parlamentària pot cobrir l'assessorament de diputats a empreses que contracten amb l'Estat, tot i que en tingui els meus dubtes. Si fos així, el disseny institucional deixa molt a desitjar, a causa de la possibilitat de col·lusió, per aquesta via, entre interessos públics i privats.

La idea del PP d'ampliar la compatibilitat dels legisladors per desenvolupar activitats privades al marge de la seva funció pública no fa sinó augmentar el risc de comportaments corruptes.

El mateix Martínez Pujalte es va afanyar a acceptar la seva pròpia immoralitat, és a dir, la no acceptabilitat ètica dels seus comportaments. Prefereix assumir, i que l'assenyalin, com a immoral potser creient —equivocadament?— que aquest qualificatiu no suposa cap cost. Que el comportament immoral és una qüestió secundària sense més importància. Que el que és important és guanyar diners sense aturar-se a considerar si els mitjans són èticament justificats o si afecta el càrrec públic que ostenta.

Mentrestant, el ciutadà aclaparat assisteix a l'espectacle mentre pensa si val la pena imitar aquests reeixits i autorreconeguts immorals. L'impacte catastròfic que això tindria sobre el comportament ciutadà i sobre la democràcia no serien difícils de preveure.

El PP ha tancat files al voltant de Vicente Martínez Pujalte i altres càrrecs. No pot permetre's observar l'entrada en comitiva pels tribunals de justícia de més representants polítics de la seva formació. A uns altres, en canvi, no els serveix d'escut protector. Els dirigents populars sabran la raó.

Comportaments immorals com els de Vicente Martínez Pujalte haurien de quedar eradicats de la vida política espanyola. Ni el PP, ni qualsevol altra força política, haurien de sostenir, donar suport i defensar els qui es comporten d'aquesta manera. La democràcia i la desafecció ciutadana també estan en joc mentre hi hagi els qui des del poder prefereixin ser immorals.

Jorge F. Malem Seña, Prefereixen ser immorals, El País, 02/05/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.