Comparar raó i passió ...



Comparar raó i passió és una actitud generalitzada. La primera es considera conscient, reflexiva, deliberada, calculadora i prudent, la segona, inconscient, immediata, capritxosa i cega. La raó és inherentment sociable, encara que només sigui per l'interès propi, s'orienta als altres i és sensible als seus interessos. La passió és insociable, hipnotitzada pel seu propi desig, no només es despreocupa, sinó que ignora els desitjos dels altres. La passió és el principal motor de l'acció humana, reclama implacablement satisfacció darrere de totes les coses, mentre que la raó és el poder modelador i controlador que els éssers humans poden exercir sobre ells mateixos. La vida social es basa en un equilibri precari i en les concessions mútues.

Aquesta opinió ja no ofereix una explicació convincent de l'experiència contemporània diària. I això és així no només perquè avui és necessària una visió més realista, una que inclogui tant el factor positiu, constructiu, de la passió, com els efectes perjudicials de l´arrelada sobrevaloració de la raó en la tradició occidental . Tampoc es tracta exactament de desenvolupar definicions més matisades dels termes clau. I per descomptat, ja no és possible mantenir el relat de la raó o la passió com a formes de ser internament coherents i mútuament exclusives. A principis del segle XX, la raó, en la seva forma aparentment més pura i més sistemàtica dins de les ciències naturals, va posar en evidència contradiccions i paradoxes irresolubles. I per la mateixa època, la passió va adoptar el desconegut disfressa de la letargia i la fatiga. La raó es va tornar irracional, la passió, serena. És més, el persuasiu poder de la raó era en si sempre apassionat, i així ho reconeixien els filòsofs moderns, des de Descartes fins a Husserl. La mateixa noció de la certesa manifesta racional depèn tant de la impenetrable foscor d'un subjecte viu com de la transparència dels conceptes abstractes. Com afirma eloqüentment Pascal, "el cor té raons que la raó no entén". I de la mateixa manera, com Freud va demostrar meravellosament, les passions raonen en nom i s'orienten en l'experiència amb astúcia hermenèutica en comptes d'amb força mecànica. És a dir, la raó i la passió, allunyades en el moment de l'alta modernitat, recuperen la seva fluïdesa barroca, es fusionen i barregen. El resultat és que la raó deixa de ser fidedigna i la passió adquireix dignitat.

Harvie Ferguson, La pasíón agotada. Estilos de vida contemporánea, Katz Editores-CCCB, Madrid-Barna 2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.