resistència


La comunitat és la resistència mateixa, la resistència a la comunió de tots. A totes les formes i a totes les violències de la subjectivitat. La comunitat ens és donada amb l´ésser i com l´ésser. En els fons, ens és impossible perdre-la. La societat pot ser el menys comunitària que sigui possible, però no es pot aconseguir que en el desert no hi hagi, ínfima, inaccessible fins i tot, comunitat. No podem no com-parèixer. Només, en el límit, la massa feixista tendeix a aniquilar la comunitat en el deliri d´una comunió encarnada. El camp de concentració és, en la seva essència, voluntat de destruir la comunitat. Però, sens dubte, fins i tot en el propi camp, mai la comunitat deixa de resistir completament aquesta voluntat. Perquè hi ha comunitat -desobrada, sempre, i que resisteix dins de tota col.lectivitat i en el cor de tot individu- i perquè el mite s´interromp hi ha aquesta exigència: el "comunisme literari". El "comunisme literari" assenyala si més no això: que la comunitat, en la seva resistència infinita a tot allò que vol acabar-la, significa una exigència política irreprimible, i que aquesta exigència política exigeix alhora quelcom de "literatura", la inscripció de la nostra resistència infinita.
Jean-Luc Nancy, La comunidad desobrada, Arena Libros, Madrid 1999

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.