Els governs són com els nens.


Una de les observacions més curioses que la senyoreta Mònica fa als seus alumnes és el que la mateixa llei que explica el funcionament de les relacions intraindividuals és també aplicable a altres nivells de relacions humanes, començant pels grups més petits (seguidors d´equips de futbol) i acabant en associacions humanes més extenses (nacions o civilitzacions). En totes aquestes agrupacions regeix la mateixa llei: la valoració d´uns (l´orgull nacional) es fa a expenses del desprestigi dels altres. Per tant, el respecte no només ha de ser el principi que ha de controlar el sentiment de valor propi en l´ordre individual sinó que també ha de mantenir-se per regular les relacions dels grups humans. El poder que amenaça la supervivència d´aquells que es troben sota els seus efectes sense control només pot ser aturat per un poder contrari igual o superior. La guerra, sense dispositius inhibidors o mecanismes de control, seria l´única manera de fer front el mal amb què ens amenacen els altres. Per tant, com conclou la senyoreta Mònica, “la regla d´or té una aplicació universal. De la mateixa manera que els nen han d´anar aprenent a controlar les seves antipaties, els governs també han d´aprendre a ser cautelosos”.
Alguns pensadors de la política ja ens han advertit que la unitat del grup, la cohesió, és el resultat d´una separació, d´una exclusió, és a dir, d´una unitat negativa. El sentiment comunitari no és substancial, producte de l´amor entre els individus, sinó de l´ escissió entre amic i enemic (Carl Schmitt). Un plantejament argumental similar emfatitza també la forma de generar simpaties entre els individus d´un mateix grup sobre l´existència amenaçadora d´un altre grup, curiosament molt proper, molt similar, definint-lo amb trets idiosincràtics oposats, diferents: el narcisisme de les petites diferències (Sigmund Freud).
Tanmateix, aquestes explicacions que subratllen l´element diferenciador entre els humans no poden amagar que la necessitat de limitar la tendència antisocial no neix de l´exterior sinó del mateix interior de la comunitat. En l´origen, repeteixo, no és l´estranger qui ens és hostil sinó un dels nostres: germà, amic, company, veí ... No és tant el que ens separa com el que ens apropa allò que ens provoca la desconfiança, el temor (Roberto Esposito).
La desconfiança es produeix perquè en la percepció de l´altre ens reconeixem: l´altre pensa igual que nosaltres, desitja el mateix que nosaltres i igual que nosaltres té prou recursos per fer mal als altres. Si això és així, si com sabem tots compartim el poder de fer mal als altres millor seria acordar la millor manera de no fer-nos mal, perquè a ningú li agrada que li facin mal sense el seu consentiment. El respecte, per tant, no neix com un imperatiu categòric sinó d´un imperatiu hipotètic: neix com un principi de la prudència humana (Norberto Bobbio).

Bibliografia:

Ernst Tugendhat, El llibre del Manel i la Camil.la, (capítol 7), Gedisa, Barna 2001

Sigmund Freud, El malestar de la cultura, Alianza Editorial, Madrid 1980 (séptima edición)

Norberto Bobbio, Gobiernos de temor recíproco, entrevista de Marco d´Eramo con Norberto Bobbio, Temas de nuestra época. El País, 07/04/1988

Roberto Esposito, Comunidad y violencia, Minerva, nº 12, Círculo de bellasd Artes de Madrid, 2009

Josep Ramoneda, A por ellos, El País, 07/10/2008

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.