Escola d'ignorància o escola d'ignorants.

 

Fa poc més de quatre anys, quan vaig entrar a la universitat, tenia la sensació de saber-ho tot, i en surto amb la certesa de no saber més aviat res. Ni que sigui per això, per molt paradoxal que sembli, ha valgut la pena. No surto de la facultat amb uns coneixements extraordinaris, ni tan sols amb una base sòlida que em permeti desenvolupar-me professionalment, sinó que en surto (amb un títol massificat i de valor relatiu) amb la sensació de ser més ignorant que quan hi vaig entrar i amb la convicció que el que en surt sense ser conscient de la seva ignorància no ha après gairebé res.

Podria criticar el sistema universitari, als alumnes ens encanta fer-ho, i parlar d'ignorants inconscients en lloc d'ignorància assumida. De fet, no podríem esperar cap altra cosa amb un sistema que crea estudiants autòmats, professionals de la memorització, entusiastes de treballs superficials inútils, i una quantitat important de professors experts a llegir cada any la mateixa presentació projectada en una pantalla.

Acabo la universitat en plena polèmica al voltant de la reforma educativa, i sense entendre per què posats a obrir el debat gairebé no he sentit parlar de la injustícia que suposa que tothom, independentment de la seva renda, d'entrada pagui el mateix. Acabo la universitat sense entendre per què entrar-hi és tan fàcil (la selectivitat és una broma) i per què continuar-hi requereix una dedicació asfixiant.

Enrere deixo un sistema que no et permet treballar, i cada dia amb menys beques, que t'esclavitza entre quatre parets sense la possibilitat de dedicar hores i hores a consumir cultura, a explorar, a practicar el que t'expliquen, motiu pel qual a ningú li hauria d'estranyar que el que hauria de ser una necessària escola d'ignorància acabi transformant-se en una prescindible escola d'ignorants.

Nacho Corredor, Una escola d'ignorància, el periodico.cat, 02/07/2013