Legitimitat a Egipte.
La crisi d'Egipte torna a posar d'actualitat el debat sobre la
legitimitat de les mobilitzacions massives enfront de la legitimitat
electoral, i de la legitimitat d'exercici en relació amb la legitimitat
d'origen. L'exèrcit ha resolt provisionalment el conflicte en nom del
mític poble. I mentre els ocupants de la plaça Tahrir ho celebren, a
l'Occident s'ha fet el silenci, encara que en veu baixa molts
aplaudeixen el cop d'estat militar, sense, evidentment, pronunciar
aquesta paraula. La por a dir les coses pel seu nom sempre és un mal
indici. Els Germans Musulmans, basant-se en la legitimitat d'origen que
els donava la seva victòria electoral, van emprendre un procés
constituent en el qual, en lloc d'incorporar el màxim nombre de forces
polítiques possible, varen imposar la seva majoria parlamentària per
bastir un règim a la seva mida i aconseguir el control de tots els
ressorts del poder. Amb la seva acció de govern, feta des del
sectarisme, van perdre la legitimitat d'exercici. I la gent va tornar a
sortir al carrer, per defensar la revolució robada. "Fer-se visibles
-escriu Judit Butler- és al mateix temps estar exposat i ser rebel". És
"una manera de construir un nou cos polític". Sobre la legitimitat que
aquest cos els oferia, els militars han construït el seu cop d'estat. I
Tahar Ben Jelloun ens diu que "la religió no pot resoldre totes les
demandes del poble", cosa ben certa, i que l'islamisme està en declivi,
cosa ben desitjable.
Caldria fer un debat sobre les condicions en
què es convoquen eleccions en situacions de transició. Sovint les
presses d'Occident per fer guanyar els seus tenen conseqüències
catastròfiques. Però en tot cas, hi ha algunes certeses que no podem
obviar: l'exèrcit a Egipte és un poder enorme, que controla el 30 per
cent del PIB; la seva actuació suma sang al procés i marcarà límits a
les aspiracions del poble de Tahrir. Els islamistes tenen una important
implantació en el país; el desgast que els ha produït el pas pel govern
és una lliçó interessant sobre els límits de la religió en política. Les
forces que donen suport als militars són molt heterogènies, amb un pes
gran dels salafistes, doctrinalment més radicals que els Germans
Musulmans. La Primavera Àrab va ser una revolta per la decència i per
les llibertats. I aquest origen és el que té caràcter fundador d'un
subjecte polític nou. Seria trist que tot acabés en una restauració de
l'autocràcia militar. En tot cas, difícilment una meitat del país
construirà la democràcia contra l'altra meitat. Donades les resistències
estructurals a la separació entre religió i estat, només si es
confirmés la il·lusió de Ben Jelloun que l'islamisme està en declivi
s'obriria el camí de la democràcia als països àrabs.
Josep Ramoneda, Nosaltres, el poble, Ara, 10/07/2013
http://www.ara.cat/premium/opinio/poble_0_953304673.html
http://www.ara.cat/premium/opinio/poble_0_953304673.html
Comentaris