Manuel Cruz: sobre la utilitat de l'activitat filosòfica.

 

No fa gaire temps, intentant fer l'elogi pòstum a un filòsof que acabava de morir, un col·lega de la meva facultat enumerava, entre les qualitats del desaparegut, la següent: «Va rebutjar distreure's amb el periodisme». Deixant a part la involuntària ironia que l'afirmació aparegués en un obituari publicat en un diari de gran tirada, quan vaig llegir aquestes paraules no vaig poder evitar que de seguida em vingués al cap una pregunta: «Ah, però ¿els diaris distreuen?».

Fixin-se, d'altra banda, que l'afirmació en qüestió carregava de raó l'estès i tòpic convenciment sobre la falta de connexió entre els filòsofs i el món o, si es prefereix, sobre la inutilitat de la filosofia. Curiosa aquesta coincidència entre profans i exquisits, entre els qui retreuen al filòsof una presumpta voluntat de viure tancat, a recer de la duresa de la realitat, al capdamunt de la seva torre de marfil, i els qui fantasiegen, com a ideal de la seva activitat, un neoaristocratisme del pensament només materialitzable en les seves ments.

Probablement els uns i els altres, cada un a la seva manera però amb obstinació semblant, contribueixen a mantenir viva la flama de la pregunta, tan generalitzada com improcedent, sobre la utilitat de l'activitat filosòfica. Els primers sostenen, amb absoluta falta d'originalitat, que «la filosofia no serveix per a res», mentre que els segons repliquen, no sense certa altivesa, «així és, en efecte, ¿i què passa?». Tots dos haurien de reflexionar sobre el supòsit en què es basa la pregunta, és a dir, que les coses han de servir. ¿Què significa que una cosa serveixi? ¿Totes les coses serveixen de la mateixa manera? ¿Per què és important que una cosa serveixi? ¿S'atreveixen de veritat a passar revista a les coses que no és clar que serveixin segons el seu criteri, i a les que, no obstant, tant de temps dediquen?

Jo no oposaria a aquests imaginaris interlocutors un cop de mà al tauler que proposés una forma de vida més feliç, com si la felicitat s'aconseguís simplement deixant de preocupar-se. També la felicitat es diu de moltes maneres, i jo estic en el meu dret de pensar que la felicitat per absència de preocupacions a què molts aspiren no deixa de ser un felicitat tonta. Però no és per aquí per on vull anar.

En realitat, no crec en absolut que la filosofia garanteixi la felicitat. Més encara: en moltes ocasions ens fa més desgraciats (per exemple, quan descobrim la profunda absurditat d'alguna cosa respecte de la qual vivíem en l'engany consolador d'alguna hipòtesi insostenible). Però el que sí que ens garanteix és una existència més intensa. Saber, encara que es pateixi, sempre és millor que viure en la inòpia. Putnam ja parlava d'això: si oferíssim a la gent prendre's una pastilla blava i ser feliç, només que sense ser conscient de la realitat de les coses, o prendre's una pastilla vermella i captar la complexitat i els clarobscurs del món, amb tots els seus matisos (molts d'ells desagradables), la immensa majoria es prendria la pastilla vermella. Potser és un indicador que Aristòtil tenia raó quan afirmava que tots els homes anhelen per naturalesa saber.

El problema, arribats a aquest punt, és la forma en què acordem satisfer aquest anhel. Amb altres paraules, quin lloc atribuïm a la reflexió, al pensament, al discurs filosòfic, en el conjunt del saber o, intentant ser una mica més concret, en els estudis mitjans i superiors. Resulta difícil, en aquest assumpte, no inclinar-se ni cap a la melancolia per uns presumptes bons temps perduts que potser mai van existir (o van existir per a una elit reduïdíssima: probablement és això el que enyora el neoaristocràtic a qui començàvem al·ludint) o cap al tecnocratisme, suposadament molt pràctic, i adequat a les noves circumstàncies (especialment del mercat). Per descomptat que jo assignaria un paper rellevant a la filosofia en la formació bàsica i mitjana, encara que probablement faria falta una profunda i rigorosa reflexió sobre la forma que hauria de revestir aquesta presència.

Ensenyar a pensar, a analitzar amb distància i un cert recel l'imaginari col·lectiu de les nostres societats, és una cosa estrictament necessària, imprescindible, si no acceptem el disseny que per tot arreu se'ns proposa d'una societat composta per individus banals i irreflexius, incapaços de resistir els atacs ideològics dels diversos poders a què estem sotmesos. Es tracta, al cap i a la fi, de contribuir a fer que el millor de la nostra activitat com a filòsofs generi efectes en la societat, contribueixi a impugnar l'ordre existent (quan aquest mereixi ser impugnat, és clar), a millorar-lo d'acord amb les nostres aspiracions i desitjos. 

Manuel Cruz, Ni profans ni exquisisits, el periodico.cat, 27/07/2013