El comunitarisme i el particularisme ètic.

Els pensadors comunitaristes insisteixen una i una altra vegada a assenyalar una cosa força òbvia: l'ésser humà sent les seves obligacions solidàries o cooperatives més fortament quant més proper a ell es troba el receptor d'elles. Ens sentim obligats amb la nostra família d'una manera que no sentim amb altres ciutadans, manera específica que funciona també en ampliar progressivament el focus: amics, veïns, nació, etcètera. I si així ho sentim ha de ser –diuen- perquè hi ha raons perquè sigui així, raons que només poden derivar del valor moral intrínsec de la pertinença comuna. Però el raonament confon les dues accepcions en què s’empra el terme “raó”, bé com a motiu de l’acció, bé com a justificació d’ella. La proximitat dels altres ens proporciona motius específics (“raons”) per ser solidaris, ens ho fa més fàcil, però no és una raó capaç d’explicar per què ho hem de fer així. (...)

No es tracta amb aquesta crítica, per tant, de negar la força motivadora de la tradició o del prejudici de pertinença comuna, ni de la seva utilitat per orientar el comportament humà. Les tradicions, els marcs culturals i els prejudicis funcionen com una mena de “moral provisional” de les que poder recórrer per començar a actuar. (...) Per això les tradicions valen, sobretot, perquè no podríem viure sense elles.  En aquest sentit, ja Hume proclamava que el prejudici era una guia segura de l’acció humana en situacions d’emergència, perquè col·locava per endavant a la ment humana en una via segura i li lliurava de l’escepticisme, la confusió i la irresolució. Però que des d’aquí es proclami que una tradició ben organitzada i estable que assigni a cadascú els seus rols i les seves tasques és l’ideal de bona societat perquè allibera l’ésser humà de comportaments frívols i desorientats, gràcies a un món en el que no existeix la distinció entre fets i valors, com somia MacIntyre, hi ha un tros que ja no es pot recórrer en la modernitat. Ja que no hi ha cap noció de tradició que pugui ser immediata o irreflexiva, atès que la constitució d’aquesta mateixa noció (de tradició) ha de realitzar-se sobre el supòsit de la forma de vida reflexiva moderna. La mateixa noció de tradició ja és una noció reflexiva.

La qual cosa, aplicat al terreny de l’ètica, significa que no es pot deduir una obligació moral particular per al ciutadà del fet simple de la seva existència dins d’una comunitat de pertinença fundada en tradicions, religió, història i sentiments compartits, i menys encara sobre la base de l’argument qüestionable que aquest ciutadà hauria assumit volis nolis com a pròpies aquestes tradicions en ser socialitzat dins d’elles, de manera que en acatar-les no faria sinó realitzar la seva pròpia virtut.

Val a dir, cal admetre d’immediat que l’argument de Sandel, tot i desproveït de la seva teorització, funciona en la pràctica. I tant que funciona! Sobretot en el camp concret de les polítiques sobre la immigració, camp en el que, com el propi autor proclama, “només si s’admet que tenim una obligació especial envers el benestar dels nostres conciutadans en virtut de la vida en comú i de la història que compartim” podem sostenir amb arguments vàlids unes polítiques de restricció a la immigració i als immigrants”. El ciutadà liberal, segons ell, no tindria arguments per restringir els beneficis i prestacions del seu Estat als nacionals: la seva pròpia universalitat li obligaria a mai no distingir entre nacionals i estrangers. En canvi, proveït el ciutadà comunitari amb l’argument que la seva comunitat de referència posseeix un valor moral i ha de ser preservada (right to cultural and political survival). Pot tranquil·litzar la seva consciència davant les restriccions a la immigració, o davant les exigències d’integració que es plantegin a aquests immigrants: tranquil, no és egoisme, és la teva obligació moral.

José María Ruiz Soroa, El drama del general Lee, Claves de razón práctica, julio-agosto 2012, nº 223