Hannah Arendt: la filosofia contra la política.

TEXT 1 (LES TRES FORMES DE VIDA LLIURE, SEGONS ARISTÒTIL): Aristòtil distingí tres formes de vida (bios) que poden escollir amb llibertat els homes, o sigui, amb plena independència de les necessitats de la vida  i de les relacions que originaren. Aquest requisit de llibertat descartava totes les formes de vida dedicades primordialment a mantenir-se viu, no només la tasca, pròpia de l’esclau, obligat per la necessitat a romandre viu i subjecte a la llei del seu amo, sinó la vida treballadora de l’artesà lliure i l’adquisitiva del comerciant. En resum, excloïa a tots els que involuntàriament, de manera temporal o permanent, haurien perdut lliure disposició dels seus moviments i activitats. Aquelles tres formes de vida tenen en comú el seu interès per la ‘bellesa’, és a dir, per les coses no necessàries ni merament útils: la vida del gaudi dels plaers corporals en la que es consumeix allò`bell; la vida dedicada als assumptes de la pólis, en la que l’excel·lència produeix gestes belles i, per últim, la vida del filòsof dedicada a investigar i contemplar les coses eternes, la bellesa eterna, les quals no poden realitzar-se mitjançant la interferència productora de l’home, ni canviar-la pels seu consum. (pàgines 45-46)

TEXT 2 (LA DESAPARICIÓ DE LA CIUTAT-ESTAT GREGA): Amb la desaparició de la ciutat-estat (...), l’expressió vita activa va perdre el seu específic significat polític i va denotar tota classe de compromís actiu amb les coses del món. Val a dir que d’això no se segueix que la tasca i el treball s’elevessin en la jerarquia de les activitats humanes i assolissin la mateixa dignitat que una vida humana dedicada a la política. Va ser, més aviat, tot el contrari: a l’acció se la considerà també entre les necessitats de la vida terrenal, i la contemplació (el bios theórétikós, traduït per vita contemplativa) es va quedar com l’únic mode de vida veritablement lliure. (pàgina 47). 

TEXT 3 (LA FILOSOFIA CONTRA LA POLÍTICA): Tanmateix, l’errònia superioritat de la contemplació sobre l’activitat de qualsevol classe, sense excloure l’acció, no és d’origen cristià. La trobem en la filosofia política de Plató, on tota la utòpica reorganització de la vida de la pólis no només està dirigida pel discerniment superior del filòsof, sinó que no té més objectiu que fer possible la forma de vida d’aquest. (...) A l’antiga llibertat respecte a les necessitats de la vida i la coacció dels altres, els filòsofs afegiren el final de l’activitat política (scholé); per tant, la posterior actitud cristiana d’alliberar-se de la complicació dels assumptes mundans, de tots els negocis d’aquest món, s’originà en la filosofia apolitía de l’Antiguitat. El que fou exigit només per a una minoria es considerà en l’era cristiana com drets de tothom. (pàgines 47-48)

TEXT 4 (LA QUIETUD DE LA FILOSOFIA CONTRA LA INQUIETUD DE LA POLÍTICA): L’expressió vita activa, síntesi de totes les activitats humanes i definida des del punt de vista de l’absoluta quietud contemplativa, es troba més propera a l’ascholía (‘inquietud’) grega, amb la que Aristòtil designava tota activitat, que al bios politikós grec. Ja en Aristòtil la distinció entre quietud i inquietud, entre una quasi total abstenció del moviment físic extern i l’activitat de qualsevol classe, és més decisiva que la diferència entre la forma de vida política i la teòrica, perquè finalment  pot trobar-se dins de cadascuna de les tres formes de vida (...) Tota classe d’activitat, fins i tot els processos de simple pensament, han de culminar en l’absoluta quietud de la contemplació. Qualsevol moviment del cos i de l’ànima, així com del discurs i del raonament, han d’acabar davant la veritat. Aquesta, tracti’s de l’antiga veritat de l’Ésser o de la cristiana del Déu viu únicament pot revelar-se en completa quietud humana. (pàgines 48-49).

TEXT 5 (LA SUPERIORITAT DE LA FILOSOFIA): La superioritat de la contemplació sobre l’activitat resideix en la convicció de què el treball de l’home en cap cas pot igualar en bellesa i veritat al kósmos físic, que gira immutable i eternament sense cap interferència de l’exterior, de l’home o déu. Aquesta eternitat només es revela als ulls humans quan tots els moviments i activitats de l’home es troben en descans perfecte. Comparada amb aquesta actitud de repòs, totes les distincions i articulacions de la vita activa desapareixen. Considerada des del punt de vista de la contemplació, no importa el que torbi la necessària quietud, sempre que la torbi. (pàgina 49)

TEXT 6 (EL PES DE L’ESCOLA SOCRÀTICA EN EL PENSAMENT POLÍTIC): El cristianisme, amb la seva creença en el més enllà, la glòria del qual s’anuncia amb el delit de la contemplació, confereix sanció religiosa a la degradació de la vita activa a una posició derivada, secundària; però la determinació de l’ordre coincidí amb el descobriment de la contemplació (theoría) com facultat humana, clarament distinta del pensament i del raonament, que es donà a l’escola socràtica i que des d’aleshores ha governat el pensament metafísic i polític al llarg de la nostra tradició. (pàgina 50)

TEXT 7 (LES RAONS DEL FILÒSOF CONTRA EL POLÍTIC): El ressentiment tradicional del filòsof contra la condició humana pel fet de tenir un cos, no és idèntica a l’antic menyspreu per les necessitats de la vida; estar subjecte a la necessitat era només un aspecte de l’existència corporal, i el cos, un cop alliberat d’aquesta necessitat, era capaç d’aquesta pura aparença que els grecs anomenaven bellesa. Des de Plató, els filòsofs afegiren al ressentiment per estar obligats a les exigències del cos, un nou ressentiment envers al moviment de qualsevol classe. Atès que el filòsof viu en completa quietud, només el seu cos, segons Plató, habita en la ciutat. D’aquí deriva també el retret anterior d’interferència adreçat al que dedicaven la seva vida a la política. (nota 15, pàgina 50)

TEXT 8 (HOMES DE PENSAMENT I HOMES D’ACCIÓ): Que les diferents maneres de compromís actiu en les coses del món, d’una banda, i l pensament pur que culmina en la contemplació, d’altra, corresponguin  a dues preocupacions distintes, ha estat manifest des què els homes de pensament i els homes d’acció començaren a prendre camins diferents, això és, des què sorgí el pensament polític en l’escola de Sòcrates. Tanmateix, quan els filòsofs descobreixen –i és probable, tot i que no demostrat, que aquest descobriment ho fes el propi Sòcrates- que el regne polític no proporcionava totes les activitats més elevades de l’home, pressuposava d’immediat, no que haguessin trobat quelcom diferent al que ja se sabia, sinó que es trobava davant d’un principi més elevat per substituir al que havia dominat a la pólis. La via més curta, si bé una mica superficial, per assenyalar aquestes diferents i fins a cert grau conflictius principis és recordar la distinció entre immortalitat i eternitat. (pàgines 51-52)

TEXT 9 (IMMORTALITAT): Immortalitat significa duració en el temps, vida sense mort en aquesta Terra i en aquest món tal com es va concebre, segons el pensament grec, a la naturalesa i als déus de l’Olimp. Davant d’aquest fons de la sempre vida repetida de la naturalesa i de l’existència sense mort i sense edat dels déus, apareixen els homes mortals, únics mortals en un immortal tot i que no etern univers, confrontats amb les vides immortals dels seus déus però no sota la llei d’un Déu etern. (...) La preocupació grega per la immortalitat sorgí de la seva experiència d’una naturalesa i d’uns déus immortals que envoltaven les vides individuals dels homes mortals. Ficats en un cosmos en què tot era immortal, la mortalitat passava a ser la marca de contrast de l’existència humana. Els homes són “els mortals”, les úniques coses mortals amb existència, ja que a diferència dels animals no existien només com a membres d’una espècie, la vida immortal de la qual està garantida per la procreació. La mortalitat de l’home  resideix en el fet que la vida individual, amb una història reconeixible des del naixement fins a la mort, sorgeix de la biològica. Aquesta vida individual es distingeix de totes les altres coses pel curs rectilini del seu moviment, que, per dir-ho així, talla el moviment circular de la vida biològica. La mortalitat és, doncs, seguir una línia rectilínia en un univers on tot el que es mou ho fa en ordre cíclic. (pàgines 52-53)

TEXT 10 (LA REALITZACIÓ D’ACTES IMMORTALS): La potencial grandesa dels mortals resideix en la seva habilitat en produir coses –treball, actes i paraules- que mereixin ser, i al menys en cert grau ho siguin- imperibles amb la finalitat que, mitjançant aquestes coses, els mortals trobin el seu lloc en un cosmos on tot és immortal llevat ells mateixos. Per la seva capacitat de realitzar actes immortals, per la seva habilitat en deixar petjades inesborrables, els homes, malgrat la seva mortalitat individual, assoleixen la seva pròpia immortalitat i demostren la seva naturalesa “divina”. (pàgines 53-54)

TEXT 11 (EL DESIG DE SER ELS MILLORS): La distinció entre home i animal s’observa en la pròpia espècie humana: només els millors (aristoí), aquells que constantment demostren ser els millors (...) i “prefereixen la fama immortal a les coses mortals”, són verdaderament humans; els altres, satisfets amb els plaers que els proporciona la naturalesa, viuen i moren com animals. Aquesta és l’opinió d’Heràclit, opinió que difícilment podem trobar un equivalent en altre filòsof posterior a Sòcrates. (pàgina 54)

TEXT 12 (LA VIDA DEL FILÒSOF I LA PREOCUPACIÓ PER L’ETERNITAT): ... només en Plató la preocupació per l’eternitat i la vida del filòsof es veuen inherentment contradictòries i en conflicte amb la pugna per la immortalitat, la forma de vida del ciutadà, el biós politikós. (página 55)

TEXT 13 (EL FILÒSOF I L’EXPERIÈNCIA DE L’ETERNITAT): L’experiència del filòsof sobre l’eternitat (..) només es dóna al marge dels assumptes humans i de la pluralitat d’homes, com sabem pel mite de la caverna den la República de Plató, trobant-se alliberat de les cadenes que el lligaven als seus companys, abandona la caverna en perfecta “singularitat”, per dir-ho així, sense companyia ni seguit per ningú. Políticament parlant, si morir és el mateix que “deixar d’estar entre els homes”, “l’experiència de l’etern és una mena de mort, i l’única cosa que la separa de la mort vertadera és que no és final, ja que cap criatura viva pot sofrir-la durant cap espai de temps. (pàgina 55)

TEXT 14 (FLOSOFIA I ETERNITAT): Théoría o “contemplació” és la paraula donada a l’experiència de l’eternitat, per distingir-se de les altres actituds que com a molt poder dir alguna cosa de la immortalitat. Potser que el descobriment de l’etern per part dels filòsofs es veiés ajudat pel seu molt justificat dubte sobre les possibilitats de la pólis en referència a la immortalitat o fins i tot la permanència, i potser que el xoc sofert per aquest descobriment fos tan gran que els conduís a menysprear tota lluita per la immortalitat com si es tractés de vanitat o vanaglòria. (pàgines 55-56)

TEXT 15 (ANIMAL RACIONAL): La traducció llatina de zóon politikón d’aquesta expressió per animal rationale es basa en una interpretació incorrecta no menys fonamental que la d’”animal social”. Aristòtil no definia l’home en general ni assenyalava la més alta aptitud humana que per a ell no era el lógos; és a dir, el discurs o la raó, sinó el noús, o sigui, la capacitat de contemplació, on la característica més important és que  el seu contingut no pot traduir-se en discurs. (pàgina 63)

TEXT 16 (PÓLIS I LÓGOS): En les seves dues definicions més famoses, Aristòtil únicament formulà l’opinió corrent de la pólis sobre l’home i la forma de vida política i, segons aquesta opinió, tothom que estava fora de la pólis –esclaus i bàrbars- eren áneu logos, desproveïts, és clar, no de la facultat de discurs, sinó d’una forma de vida en la que el discurs i només aquest tenia sentit i on la preocupació primera dels ciutadans era parlar entre ells. (pàgina 63)

TEXT 17 (PÓLIS I ESFERA POLÍTICA): No és mera opinió o teoria d’Aristòtil, sinó simple fet històric, que la fundació de la pólis fou precedida per la destrucció de totes les unitats organitzades que es basaven en el parentesc, com la phratría i la phylé. De totes les activitats necessàries i presents en les comunitats humanes, només dues es consideraven polítiques i aptes per constituir el que Aristòtil anomenà bios politikós, és a dir, l’acció (pràxis) i el discurs (léxis), dels que sorgeix l’esfera dels assumptes humans (a tón anthrópón prágmata, com acostumava anomena-la Plató), de la que tot allò merament necessari o útil queda exclòs de manera absoluta. (pàgines 59-60)

TEXT 18 (PÓLIS I LLIBERTAT): El tret distintiu de l’esfera domèstica era que en aquesta esfera els homes vivien junts conduïts per les seves necessitats i exigències (...) L’esfera de la pólis, pel contrari, era la de la llibertat, i existia una relació entre aquestes dues esferes, ja que resultava lògic que el domini de les necessitats vitals en la família fos la condició per a la llibertat de la pólis. (pàgines 66-67)

Hannah Arendt, La condición humana, Círculo de Lectores, Barna 1999