El dilema del general Lee.
 |
| Robert E. Lee |
En el seu llibre
últim sobre la justícia (Justicia:
¿Hacemos lo que debemos?, Debate, Barna 2011), el professor de filosofia política
de Harvard Michael J. Sandel ens
proposa, com un bon exemple per il·lustrar la seva tesi, el cas que es va
trobar el general Robert E. Lee, el cap militar confederat a la guerra de
secessió americana. Abans de la guerra. Lee era un oficial prestigiós de l’exèrcit
de la Unió oposat a la secessió dels Estats del Sud i contrari a l’esclavitud;
fins al punt que el President Lincoln li va proposar que dirigís les forces
militars de la Unió a l’esclatar la guerra. Tanmateix, Lee es va negar i
assumí, pel contrari, el comandament de les tropes de Virgínia que era la seva
comunitat natal. I deixà escrit el per què
actuava així: “no podia aixecar la seva mà contra els seus parents, els
seus fills i la seva casa, el seu deure era compartir les misèries dels seus”.
És fàcil entendre
el dilema humà duríssim en què es trobà Lee, forçat a escollir entre el que la
seva consciència li deia i la fidelitat que sentia envers la seva comunitat
virginiana. La justícia li demanava aixecar la mà contra els seus familiars i
amics, el seu sentiment s’ho impedia, un drama repetit molts cops en la
història humana que, en qualsevol forma que hagi estat resolt, es guanya sempre
la nostra comprensió: entenem al pare que delinqueix per protegir el fill, com
entenem a qui amaga de la justícia al seu germà delinqüent. Entenem el fet que
els sentiments de família o de solidaritat comunitària puguin apartar a l’ésser
humà del seu deure.
Però si Sandel ens presenta l’exemple del
general Lee no és per a il·lustrar un dilema entre el compliment d’un deure de
consciència i un sentiment del cor. El presenta per proposar una lectura
diferent del dilema, una lectura en termes morals. Perquè per a ell, l’elecció
del militar no es plantejava entre un valor moral (la seva consciència sobre l’injust
de la guerra i l’esclavitud) i un sentiment concret (la seva estimació envers
els seus), sinó entre dos valors morals igualment rellevants. Aquest és el punt
diferenciador i significatiu de l’enfocament de Sandel, que per a ell la fidelitat a la pròpia comunitat de
pertinença és una obligació moral de l’individu, una obligació tan exigent com
la que li planteja la seva pròpia consciència sobre el que és just. De manera
que la solució que va donar Lee al seu dilema, lluitant per la seva comunitat i
en contra del que considerava just, va estar moralment justificada, o si més no
tan justificada com si hagués adoptat la contrària. Va haver de triar entre
complir amb un dels dos valors igualment exigents tot i que contradictoris,
llavors va actuar moralment.
¿Diria el mateix Sandel si prenguéssim com a exemple a
un ciutadà americà d’origen alemany que en 1942 hagués decidit, malgrat tenir
clara consciència de l’injust de la guerra desencadenada pels nazis,
traslladar-se al Reich per allistar-se i defensar a la seva “comunitat de
pertinença”? ¿Mantindria també en aquest cas el nostre autor que el ciutadà en
qüestió tenia un deure moral de prendre les armes per Hitler? (...)
... Sandel es manté ferm en el seu
pensament comunitarista, que ja va exposar vint anys enrere en el seu Liberalism and the Limits of Justice. La
pròpia comunitat de pertinença és per a l’individu un bé intrínsec, és a dir,
constitueix un valor moral a qui es deu lleialtat i acatament. I ho és perquè l’individu,
per molt que vulgui de vegades no saber-ho, ha nascut i s’ha format com a
individu mateix dins d’una particular comunitat d’història, cultura i tradició
que és la que l’ ha modelat la seva personalitat: l’individu és part de quelcom
més ampli i la seva participació en aquest quelcom li genera obligacions morals
envers això: són “obligacions i responsabilitats morals que tenim només davant
aquells amb qui compartim certa història (...) i que no depenen del
consentiment del subjecte”. (...)
Afirmar que l’ésser
humà existeix “en” i “des de” un determinat “món de vida” i que, per tant, la
precomprensió o transfon particular d’aquest món estan presents en qualsevol
comprensió conscient i reflexiva que formi el subjecte o, dit d’una altra
forma, que els nostres judicis es fan des dels nostres prejudicis, és una
afirmació sobre l’ontologia de la consciència que ningú no posaria en dubte, ni
des de la sociologia (des de George H.
Mead almenys), ni des de la filosofia (des de Heidegger o Gadamer).
Cosa diversa, que és precisament la que necessita de justificació, és que les
particularitats contingents d’aquests mons de vida en la que el subjecte es
forma com a tal disposin un valor moral per a ell pel simple fet d’existir, i
li obliguin moralment a ser fidel als seus continguts fins i tot per sobre de
la seva pròpia consciència o, si més no, en competència amb ella. I aquí és on Sandel no ens aporta raons. Millor dit:
ens aporta motius, però no raons.
José María Ruiz Soroa, El drama del general Lee, Claves de
razón práctica, julio/agosto 2013, nº 223
Comentaris