El mite de Prometeu i l'origen de la democràcia.
 |
Si Plató a La República fa servir el mite dels metalls (una noble mentida) per justificar la seva proposta política, Protàgores utilitza el mite de Prometeu per justificar la seva ideologia democràtica. Aquesta ideologia s’assentava en la creença que, a diferència d’altres habilitats, sobretot tècniques en les quals cal un tipus de coneixement diguem “acadèmic”, al qual no tothom pot estar dotat, en les qüestions polítiques no existeix aquest coneixement expert, tothom més que convidat està obligat a intervenir sota l’amenaça d’una sanció severa. En aquesta democràcia, a diferència de la que estem acostumats, es penalitza el “passotisme” públic. Tots som polítics i si no ho som per les bones ho serem per les dolentes perquè el futur de la ciutat depèn d’una participació total de la població i no de l’exclusivitat d’una minoria excel·lent. Participant de la política s’assoleixen les destreses bàsiques per aconseguir el coneixement polític que exigeix la ciutat. La política és l’acció d’una ciutadania activa, la no política seria el govern d’una minoria que pretén l’apoliticisme de la majoria, que queda relegada a les feines productives, els anomenats idiotes. Una minoria que a ulls de la ideologia democràtica en el fons el que vol és la instauració d’un règim tirànic, com el govern dels Trenta. La veritable política, que coincideix amb l’autèntica democràcia, se sosté gràcies a l’activisme a jornada completa de tots els ciutadans, que sense ser uns virtuosos de la política, amb l’experiència acumulada per la seva participació en actes públics, fan possible el manteniment d’aquest sistema de govern tan especial. Sense aquesta tipologia de ciutadà la ciutat desapareixeria i sense la ciutat, segons Protàgores, també l’ésser humà.Trobem a Sòcrates fent-se creus en el diàleg Protàgores sobre el funcionament curiós de les assemblees a Atenes: quan la ciutat té problemes que els especialistes poden resoldre nega la paraula als no especialistes. Mentre que quan el problema afecta a les decisions polítiques, a ningú se li nega l’opinió, és igual que sigui fuster o ferrer, ric o pobre.
Protàgores, en la discussió que manté amb Sòcrates en el diàleg que porta el seu nom, afirma que en la ciutat n’hi ha prou que uns pocs sàpiguen tocar la flauta, curar malalts o fabricar cadires, però perquè la ciutat funcioni cal que a ningú li manqui el sentit moral i de la justícia. No hi hauria ciutat si només uns quants tinguessin aquests coneixements, diu Zeus a Hermes abans que aquest últim iniciés el repartiment igualitari d’aquestes virtuts. Per tant, per al sofista, no s’entén la ciutat sense que la totalitat dels seus habitants participi activament en les qüestions de govern. És per aquest motiu que cal castigar amb severitat a l’idiota. Amb una majoria d’idiotes, de gent allunyada de la vida política, la ciutat no sobreviuria.
A Sòcrates aquest funcionament li sembla un disbarat: la política hauria d’estar limitada als especialistes. Un polític hauria de saber el mateix que un doctor en Ciències Polítiques. El que està en joc en aquest debat és el tipus de coneixement que es necessita en política: o bé és el saber tècnic i expert que defensa Sòcrates o bé el saber que surt de la mateixa pràctica política.
Sòcrates defensa que tot saber segueix un model tècnic, és a dir, tot saber s’ha d’aprendre. Per saber cal un lloc on s’aprengui aquest saber i un mestre que sàpiga transmetre’l. Les virtuts de les que parla Protàgores, pel que es veu, no tenen un lloc ni ningú que les transmeti. Per tant, no són un saber. I posa com a exemple a Pericles: el millor i el més savi dels ciutadans d’Atenes no s’ha dedicat a transmetre els seus coneixements als seus fills. Per tant, les virtuts polítiques no es poden aprendre.
Protàgores respon d’aquesta manera: els sabers tècnics dels que parla Sòcrates es reparteixen desigualment per naturalesa i atzar. Aquesta és la raó per la qual ningú s’ofèn quan una persona qualsevol no sap tocar la flauta o fabricar un moble, però sí que es pot ofendre si aquesta persona actua malament. Si el que s’ofèn alhora reprèn a més al malfactor pel seu mal comportament és perquè creu que el bé, a diferència del que opina Sòcrates, és una cosa que es pot aprendre, que aquesta persona en el futur pot canviar el seu comportament. Però aquest aprenentatge té la particularitat de no tenir un lloc concret on es transmeti ni un mestre especialista que els transmeti, perquè l’escola pot ser la ciutat sencera i el mestre qualsevol ciutadà. Disposar de capacitats extraordinàries no és una exigència per a participar en les deliberacions sobre els assumptes públics.
Si Protàgores troba en la seva peculiar versió del mite de Prometeu una forma de legitimar la seva defensa de la democràcia, Plató en La República usa un altre mite, el mite dels metalls, per plantejar una alternativa al sistema democràtic dominant a Atenes. Plató diu que tots els que habiten la ciutat són germans, però aquesta igualtat de seguida s’esvaeix quan parla de com els déus van utilitzar diferents materials per crear els humans que l’habiten. Per als que han de governar van fer servir l’or, per als que els pertoca defensar la ciutat, l’argent, i bronze i ferro per a aquells que s’han de dedicar a les feines productives. Aquesta distribució desiguals dels talents, acceptada en part per Protàgores, afectava també a la política i servia com a justificació de l’ordre jeràrquic sobre el que s’havia d’edificar una ciutat justa. A partir d’ara, la ciutat prescindint d’unes destreses polítiques compartides, es constituïa, per contra, sobre la diferenciació de talents tècnics i el govern dels que havien nascut per fer política.
27/07/2023
Comentaris