Apologia de Sòcrates: morir per una idea.
 |
L’actitud provocadora de Sòcrates davant el tribunal pot ser explicada pel seu seu convenciment, al que va arribar després de tota una vida, que ell era el més savi de tots els atenesos. Aquesta sensació de superioritat li va permetre fer broma de la decisió del tribunal que li va condemnar a mort. Per a ell era inacceptable que un tribunal integrat per incompetents pogués jutjar a ningú, als seus ulls eren uns aficionats que jugaven a ser jutges sense saber realment el que era la justícia. Només pot ser just, segons Sòcrates, si saps el que és la justícia i les persones que li van jutjat només destacaven per la seva ignorància.
Ell que en un principi dubtava de la veritat de les paraules de l’oracle, finalment es convenç que disposa d’un do que li ha concedit el déu Apol·lo, el que, d’altra banda, no li permetrà lliurar-se de la mort.
Tanmateix, Sòcrates estava convençut que la mort no li podia causar cap mal, al contrari. La mort podria entendre’s com estar en un somni profund del qual ni tan sols recordem que hi som. Una altra possibilitat seria entendre la mort com un viatge a un altre món en el que els tribunals, a diferència dels humans, dicten sancions veritablement justes.
Es pot ser més socràtic que el propi Sòcrates? Hi ha alguna idea per la qual mereixi la pena morir, ni tan sols per la qual viure? La vida és prou complexa com per tenir pensaments inqüestionables. La majoria dels que els tenen són uns fanàtics que no dubtarien en morir ni en matar en nom d’aquests pensaments.
Comentaris