L'estat de naturalesa, l'autoritat absent (John Locke).

John Locke

Locke afirma que en l’estat de naturalesa la raó ensenya a tota la humanitat que, sent tots iguals i lliures, ningú ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions dels altres. La raó, doncs, es converteix en la font d’on emergeixen els límits que els humans han de respectar justament perquè puguin gaudir en llibertat dels seus drets.

La raó també obliga a tothom a complir una altra llei natural: en absència d’una autoritat, la de castigar a qui no sigui prou racional per respectar els drets naturals dels altres. En aquest sentit, tothom està obligat a fer el que calgui perquè els drets de ningú siguin transgredits. 

A diferència de Hobbes, l’estat de naturalesa és un estat de justícia. La raó amb les seves lleis determina el que és just i el que és injust, el que està bé i el que està malament abans que ho certifiqui un govern. No cal que hi hagi una autoritat que vetlli per l’acompliment d’aquest nocions. Negar aquests drets i actuar en conseqüència és una injustícia i va contra la raó. Respectar-los i actuar en conseqüència és ser just i actuar segons la raó.

Qui pretén contrariar a llei natural el que fa és viure seguint una norma que contradiu la raó. Qui castiga a l’infractor perquè ha estat víctima d’una agressió, tant per protegir la seva vida com la de les seves possessions, actua racionalment. Locke es permet citar la Bíblia per reforçar la rellevància de la seva declaració: “qui vessi la sang de l’home per l’home serà vessada la seva sang”, que recorda la llei del talió. 

Locke afirma que aquell que desafia les lleis que regulen la vida dels humans en estat de naturalesa entra en un estat de guerra i obliga a les seves víctimes a actuar en conseqüència. L’estat de guerra és un estat de violència i destrucció per a Locke i aquí està d’acord amb la definició hobbesiana. Arribats a aquest punt, la vida i la vida de qui li faci costat d’aquell que s’oposi als drets naturals no val res, no hi ha cap impediment moral perquè qualsevol la pugui destruir o eliminar.

Aquesta llei neix d’una altra llei natural, del dret natural a l’autoconservació. Per tant, la violència és la característica essencial de l’estat de guerra, la que enfronta a aquells que volen conservar la seva vida i les seves possessions contra els que les volen prendre i destruir. 

Locke compara la mort i la violència contra l’infractor amb la mort i la violència que es fa contra un lleó o un llop; de la manera com es tracta a aquests animals hostils s’ha de tractar a qui amenaça els drets dels altres: queda automàticament rebaixat a la categoria de bèstia, se’l deshumanitza, perd la seva consideració humana perquè es comporta com un ésser mancat de raó i per tant se li pot matar, torturar i destruir. Per tant, en l’estat de guerra queden enfrontades dues violències: la violència justa, la que segueix les lleis naturals i aplica la raó i la violència injusta, la que transgredeix les lleis naturals i actua irracionalment.

La monarquia absolutista seria un exemple de violència injusta, és una declaració de guerra al poble perquè pretén esclavitzar-lo, li vol prendre el que és fruit del seu treball i, si cal, també la seva vida. Davant d’aquest acte d’enemistat, al poble només li queda, per justícia, respondre a aquesta violència il·legítima amb una violència legítima. Els escrits polítics de Locke són justificacions filosòfiques que donen suport a la revolta contra el rei que menysprea el poder del parlament, la veu i la sobirania del poble.

A diferència de Hobbes, en Locke l’estat de naturalesa no és un estat de guerra en essència. Coincideixen en què l’autoritat és absent. Si per a Hobbes és incompatible la inexistència d’una autoritat i la convivència en pau dels humans, per a Locke, en canvi, sí és possible; l’específic de l’estat de guerra per a Locke és l’existència d’una força il·legítima que es vulgui imposar sobre les persones.

Com Locke explica l’abandonament de l’estat de naturalesa? Fonamentalment perquè considera que l’acompliment de les lleis en aquest estat és insegur. En aquest estat és vigent la llei que permet a l’individu ser jutge de les seves causes. Això no obstant, aquest dret presenta un problema: sovint el càstig aplicat és desproporcionat al delicte que l’infractor ha comès. D’altra banda, la introducció dels diners altera els límits que la naturalesa havia imposat al treball i a la propietat privada, la seva conseqüència directa. A partir d’ara, els excedents del treball, ja no podran ser aprofitats pels que no treballen, es converteixen en diners acumulables perquè es puguin invertir després per comprar més propietats i així generar més excedents convertibles en propietats de forma il·limitada. Aquesta nova situació accentua les diferències entre els propietaris i els que no tenen res, la qual cosa genera el temor dels primers a perdre les seves possessions a mans dels últims.

Com que en l’estat de naturalesa no hi ha cap seguretat que s’imparteixi una justícia imparcial ni que les propietats quedin plenament assegurades, el “poble”, és a dir, el conjunt de propietaris, decideix que el més convenient és la constitució d’una entitat, un govern que vetlli perquè les sancions no siguin arbitràries i, sobretot, que els propietaris se sentin segurs a l’hora de gaudir de les seves propietats i diners.

Per tant, una entitat artificial, és a dir, creada pel consentiment del poble, permetrà gaudir millor d’allò que és natural, d’allò que està d’acord amb la raó i que no necessita del permís dels altres.

Manel Villar

Barcelona, 21 de febrer de 2024