Sobre l'origen de la societat: Plató i Locke.
En el II llibre de la “República” Plató es remunta a la ciutat original creada per la manca d’autosuficiència humana. Tothom necessita dels altres i aquesta és la raó que explica l’existència de ciutats. Al principi alguns humans es dedicaven a conrear la terra, mentre que els altres creaven eines perquè la feina dels primers fos més fàcil i productiva. Aquest sistema productiu va tenir un dels seus primers èxits: la població humana va créixer. Aquest creixement va introduir un seguit de dificultats. La ciutat necessitava més recursos per alimentar a tant població i el territori no permetia que tots els habitants de la ciutat fossin propietaris de la terra. La primera dificultat va ser resolta amb l’aparició d’un nou professional, el comerciant, que intercanviava el sobrant de la ciutat amb el que necessitava amb altres ciutats. La segona, amb l’aparició dels primers habitants de la ciutat que no eren propietaris. Els comerciants van descobrir les monedes per facilitar els intercanvis i els no propietaris van acceptar la seva condició d’assalariats: vivien del sou que cobraven pel seu treball. Ni l’aparició dels diners ni dels assalariats va significar un canvi substancial en la ciutat que seguia fidel a un estricte model de vida: austeritat en el consum dels béns bàsics i control demogràfic.
Locke, per la seva banda, també parla d’un món sense autoritat que anomena estat de naturalesa on un seguit d’individus van fent, uns treballen i altres es conformen amb les engrunes que els primers els van deixant. El filòsof anglès ens el descriu com un estat de pau i convivència en què els individus segueixen les indicacions que la raó els marca, que menys o menys vol dir que “viu i deixa viure”. Aquesta raó guia també l’àmbit productiu: per què treballar més per generar més propietats de les que pugui gestionar? Per què produir més del que puc consumir? Per què no m’he de conformar amb les sobres dels que treballen si amb això m’estalvio de la servitud del treball?
Tant el grec com l’anglès parlen de dos mons que no tornaran. Un seguit d’imprevistos capgiraran aquests estats originals. En el cas de Plató la crisi va estar originada per la pèrdua del sentit del límit i la moderació. La desmesura (la hybris), com una malaltia, va contagiar tota la població. Els habitants de la ciutat comencen a deixar-se seduir per l’afany de consum i de posseir riqueses. Amb l’aparició del luxe, es fan necessaris nous professional que prosperen en aquest nou ecosistema: artistes, servidors i, sobretot, metges. La presència de metges està lligada a malalties vinculades a l’adopció d’un nou estil de vida menys saludable. La societat sana ha deixat pas a una societat malalta. La pèrdua d’harmonia entre població i recursos planteja perills que la ciutat sana havia allunyat: la pobresa i la guerra. A partir d’ara es fa obligatori pensar en envair nous territoris per alimentar una ciutat on la demografia creix sense control amb el mateix ritme que creix la necessitat de satisfer nous desitjos. Apareix un nou professional, el soldat, que sense la seva presència és insostenible la continuïtat d’aquesta nova ciutat.
La crisi de l’estat de naturalesa de Locke és l’efecte de la por suscitada per una justícia natural que afavoreix l’afany de venjança i la por creada per la desigualtat extrema entre propietaris i no propietaris. Sembla que només un estat civil pot donar respostes a aquests dos problemes. D’una banda s’instauren tribunals imparcials acceptats per les parts en conflicte que evitin sancions arbitràries. D’altra, d’un govern que afavoreixi normes que garanteixin la seguretat de les possessions i controli i reprimeixi els lladres potencials.
Comentaris