L'ètica kantiana.






El que mereix el qualificatiu de moral pròpiament o d´ immoral no és l´acte, sinó la voluntat que es determina. La moralitat està, doncs, en la voluntat, en el subjecte, i no en l´acció, no en la concreció física de l´acte. La disposició de l´ànim de l´agent és la que és moral o immoral. Si l´agent realitza l´acte prescrit perquè el considera com absolutament degut, com un fi absolut de l´home, llavors l´agent és moral; si, pel contrari, realitza l´acte perquè espera treure d´ell alguna conseqüència favorable, si el realitza, doncs, com un mitjà, llavors l´agent és immoral. En el primer cas, haurà considerat el precepte com a categòric; en el segon, com a hipotètic.

L´eudemonisme ens diu com són els homes. Però la moral ens assenyala com han de ser, tot i que no ho siguin, tot i que no ho puguin ser. I no s´hi val parlar de la inutilitat d´un ideal que declarem d´antuvi irrealitzable. Tot ideal és irrealitzable; si fos realitzable no seria ideal (...). Però a més no és inútil, ni molt menys. Primer, perquè serveix per millorar; voler ser perfecte condueix si més no a ser millor. Segon, perquè serveix per apreciar i jutjar. Amb la vista posada en l´ideal, ens adonem de la distància que ens separa d´ell, i al mateix temps, veiem el camí del progrés davant nostre, podem mesurar el tros que ja hem franquejat. Tot ideal moral, digne de tal nom, ha de presentar-se a la nostra consciència com exigible en si per si. Quan després tornem la mirada cap a la nostra naturalesa, cap a la nostra realitat, ens trobem, així és, distants de l´ideal; però seguim sempre aspirant cap a ell, i aquesta visió és la que en tot moment ens serveix d´orient per arreglar la vida amb una mica més de justícia, amb una mica més de puresa, amb una mica més d´elevació.

Però la llibertat, dèiem, és una idea. Ja sabem el que significa aquest terme. Idea no és noció ´d´una cosa real, sinó noció per ordenar i organitzar la realitat. La idea no pot ser realitzada en l´experiència, però serveix perquè la vida humana s´orienti cap a ella. Així com la ciència tendeix cap a la integritat del coneixement de les causes, la vida moral dels homes tendeix cap a la integritat de llibertat. Ni el coneixement pot arribar a ser absolut, ni la vida moral de la humanitat mai no pot arribar a ser perfecta; però el coneixement augmenta en el seu afany d´il·luminar les foscors circumdants, i al mateix temps la moral s´eleva en el seu empeny de depurar més i més les consciències, i en l´organització de la vida més i més conforme a l´ideal de la llibertat. (...) la moralitat tota, amb la llibertat en el seu centre, queda situada més enllà de l´experiència, no com un paradís anhelat per a una altra vida, sinó com un model més o menys clarament intuït per la humanitat per orientar els seus esforços cap a ell, aconseguint d´aquesta manera la millora i el perfeccionament de l´estat actual.

Manuel García Morente, La filosofía de Kant, Espasa Calpe, Madrid, tercera edición 1986
































Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.