Emmparaular el món.
Lluís Duch, que fa uns dies vam acomiadar emotivament, incidia en el fet que "la capacitat d’emparaular el món és part essencial de la nostra condició humana". És a dir, que les paraules sí que pesen, perquè generen els mons en els quals (co)habitem. És del tot esperable, doncs, que tots guardem una gran cautela en el seu ús retòric, sobretot si evoquen desdita i infausta memòria. Com també és esperable que en un parlament es parlamenti. És a dir, que es posi a consideració un tema, que s’exposin els pros i contres que l’avalin o refutin i que es procedeixi a una reflexió crítica i educada amb aquells que discrepin. I tot mitjançant el valor de la paraula, perquè per alguna cosa el nostre sistema es denomina parlamentarisme ('parler', en francès, d’on prové el concepte).
Altrament, no només són les generacions futures que accedeixin a les actes dels debats de la Cambra baixa les que perden amb aquest desús del llenguatge. És l’exemplaritat i credibilitat de les institucions, i per al cas de la casa de la paraula per antonomàsia, les que més en risc es posen. Com va formular fa unes quantes setmanes el president del Bundestag alemany Wolfgang Schäuble, "probablement, la principal amenaça per a la democràcia és donar-la per feta". Cuidem-la i no abaixem la guàrdia.
Miquel Seguró, Democràcia i paraula, el periodico.cat 30/11/2018
Comentaris