Com es mesura el progrés moral.


Les quatre passions humanes fonamentals s'obtenen per combinació simple de dos parells de conceptes: el que és propi (i el que és aliè) i l'alegria (i la tristesa). Es tracta de l'alegria empàtica, que és l'alegria pròpia per l'alegria aliena (1); de l'enveja, que és la tristesa pròpia per l'alegria aliena (2); del plaer morbós, que és l'alegria pròpia per la tristesa aliena (el que els filòsofs romàntics alemanys anomenaven shadenfreude) (3), i de la compassió, que és la tristesa pròpia per la tristesa aliena (i 4). També es pot parlar de l'autocompassió (tristesa pròpia per la pròpia tristesa), d'autoestima (alegria pròpia per la pròpia alegria) i de dues formes diferents de melancolia: l'alegria pròpia per la pròpia tristesa i la tristesa pròpia per la pròpia alegria.


No obstant, les passions de més transcendència social són les quatre que combinen el que és propi amb el que és aliè. En efecte, l'alegria empàtica està en l'arrel del progrés social (que content que em fa la teva alegria), l'enveja està en la base de la resistència del progrés creatiu (quin mal que em fa la teva alegria), el plaer morbós està en l'arrel de la resistència al progrés moral (que content que em posa la teva pena) i la compassió és el motor del progrés moral (quina pena que em fa la teva pena).

El progrés moral resulta, doncs, d'un tens compromís entre dues grans forces: la compassió que empeny a favor i el plaer morbós que empeny en contra. Vet aquí les dues grans preguntes. ¿Existeix el progrés moral? I en el cas que així sigui, ¿què o qui impulsa el progrés moral?

El segle XX a Europa ha estat sens dubte el més cruel i sanguinari, amb les guerres mundials, els règims totalitaris i els seus genocides psicòpates. No obstant, i malgrat això, es pot assegurar que el progrés moral existeix des del mateix inici de la humanitat.

El progrés moral es mesura pel grau d'ampliació del domini del sentiment de compassió. Segons arqueòlegs de la Universitat de Nova York, existeixen evidències de compassió en els ximpanzés des de fa sis milions d'anys. Fa gairebé dos milions d'anys l'Homo erectus ja es dedicava a alleujar les penes de familiars pròxims, curava malalts i s'entristia amb la seva mort. Fa uns 50.000 anys l'Homo neardentalensis ja protegia els més fràgils (s'ha trobat un individu amb un braç atrofiat, peus deformes i cec d'un ull que va viure fins als 20 anys). Des de fa 120.000 anys l'Homo sapiens ha anat ampliant els dominis de la seva compassió cap als forasters i els animals. Encara que molt a poc a poc, ja que l'any 80 l'emperador Titus va organitzar una festa de 100 dies al Colosseu romà en què van morir 9.000 animals salvatges.

Però la compassió segueix eixamplant el seu camp de vigència, perquè al segle V s'eliminen les lluites de gladiadors i al VI l'humà comença a avergonyir-se dels espectacles amb lluites a mort entre animals. L'esclavitud no queda abolida oficialment fins al segle XIX i les dones guanyen el dret a votar en ple segle XX. Encara queden esclaus en molts llocs del planeta i encara existeixen col·lectius on una dona no pot conduir un automòbil. No obstant, el progrés moral ja els fa indefensables. No és fàcil avançar-se a l'esperit dels temps, però ¡que fàcil que és quedar-se enrere!

L'esperit dels temps és això que els filòsofs alemanys anomenen el zeitgeist, el clima cultural d'una època, una rara combinació dels nous coneixements adquirits, la comunicació i la conversa entre persones que no ignoren el mateix... El zeitgeist no és, per definició, fruit de sòlides conviccions ni de tradicions ancestrals. Per això cap músic escriu avui com Mozart i per això és tan difícil compondre l'estil de la música del segle que ve.

Com molt finament adverteix Richard Dawkins, ni tan sols els visionaris més avançats del seu temps tenen prou perspectiva per captar el zeitgeist que els ha tocat viure. Abraham Lincoln va declarar que no estaria mai a favor de l'existència de jutges negres i Charles Darwin va dir que costava de creure que els indis de la Terra de Foc fossin éssers humans i habitants del mateix món. Avui ells mateixos es quedarien gelats de les seves pròpies paraules.

Fa poc he visitat l'illa de Lobos, al davant de Punta del Este, a l'Uruguai. Les mateixes persones que abans mataven els llops marins a bastonades per comerciar amb la seva pell, amb el seu greix i amb els testicles dels mascles, avui els cuiden i protegeixen. Per allà ja bufa la fresca brisa del zeitgeist. Però encara no es pot dir el mateix de l'aldea japonesa de Taiji, on cada any l'aigua de la badia es tenyeix de vermell amb la sang de 20.000 dofins, ni de certes gastronomies en les quals encara s'escorxa vius els animals que després es torren a la paella.

Jorge Wagensberg, El progrés moral, Elperiodico.cat, 08/12/2012 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"