Recomanació d´un llibre: "Rius paral.lels".

Jordi Estrada
Quan hom escull parlar del món des d´un microespai, un sanatori antituberculós per posar un exemple, corre el risc que la imatge del món que es vulgui transmetre no sigui més que la imatge interior que ens retorna el vidre de la finestra des de la qual pretenem contemplar l´exterior.

Aquest risc emperò no treu riquesa ni complexitat ni tan sols aventura a la proposta, tot depèn de la riquesa, complexitat i afany aventurer del subjecte que l´ha desencadenada. I aquesta crec que és la naturalesa de la subjectivitat que hi ha darrera de la novel•la Rius paral•lels de l´escriptor manresà Jordi Estrada.

L´autor fa seu una proposta que té l´origen en la poètica d´en Màrius Torres, el protagonista central de l´obra, segons la qual tota relació profunda entre subjecte només pot aspirar a ser com la que mantenen dos rius seguint trajectòries paral•leles. Una teoria que s´explica en part per la malaltia que pateix: les relacions humanes estan mediatitzades per la por a no infectar-se.

Aquesta intuïció del poeta lleidatà, mort justament en un establiment dedicat al tractament de la tuberculosi a les darreries de l´any 1942, es remunta als orígens de la modernitat i ens recorda el paral•lelisme metafísic defensat pel filòsof alemany Gottfried Leibniz (1646-1716), segons el qual les diferents substàncies (mònades) que integren la realitat pal•lien la seva incapacitat de comunicar-se amb les altres programant-les des de l´origen seguint un pla diví de sincronies perfectes.

Aquesta sincronia és la que el poeta troba en la Mercè, una altra interna per la qual sent aquesta mena de passió amorosa que es manifesta a través de la imatge de dues ànimes que caminen juntes sense acabar de tocar-se del tot.

A banda d´interessants personatges secundaris que de tant en tant interrompen de forma violenta en el fràgil, civilitzat i complex equilibri d´aquest microcosmos introduint la crua realitat de la postguerra, la novel•la explota fonamentalment la idea d´una harmonia preestablerta entre dos amants examinada per una mirada clínica. Una mirada que presta més atenció a vigilar la salut, a controlar el comportament del pacient, a impedir el contacte amb les possibles amenaces que no pas del guariment estricte de la malaltia. Aquest és un dels punts forts de la novel•la, la desmitificació de l´observació mèdica, del paper de les institucions que clausuren i aïllen el malalt, a les que ja Michel Foucault (1926-1984) va dedicar una bona part de la seva obra. Tanmateix, la referència al pensador francès no ho diu tot, i això la fa encara més atractiva per al lector. El moment crucial serà quan la mirada del metge es torna mirada enamorada en el moment que el doctor Ubac contempla les mans del poeta tocant el piano.

 
La novel•la d´en Jordi Estrada, Rius paral•lels, està publicada en l´editorial L´Albí, Berga(Barcelona) al novembre del 2010.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

text 16: Albert Camus, La Peste

Imatge
No he leído nunca un homenaje a la gente de medicina mejor que este intercambio en La peste entre Tarrou, el escéptico comprometido, miliciano en la Guerra Civil española, que va a emprender su última batalla organizando un grupo de voluntarios para apoyar a los servicios sanitarios, y Rieux, el joven doctor que, impávido, se juega la vida desde la mañana a la madrugada visitando a los apestados. Hablan de jesuita Paneloux, que predica que la peste es un castigo divino: "—¿Qué piensa usted del sermón del Padre Paneloux, doctor? La pregunta había sido formulada con naturalidad y Rieux respondió con naturalidad también. —He vivido demasiado en los hospitales para gustarme la idea del castigo colectivo. Pero, ya sabe usted, los cristianos hablan así a veces, sin pensar nunca realmente. Son mejores de lo que parecen. —Usted cree, sin embargo, como Paneloux, que la peste tiene alguna acción benéfica, ¡que abre los ojos, que hace pensar! —Como todas las enfe...
Més informació

No som res.

Imatge
Sobradas razones para afirmar que no existes La paradoja de la sorites o paradoja del montón de los filósofos megáricos reza así: supongamos que tenemos un montón de mil granos de trigo. Si apartamos los granos uno a uno, ¿en qué punto cesa de ser un montón? ¿Cuándo un montón deja de ser un montón? Algo similar ocurre con el ser humano. ¿Cuándo se deja de ser humano? ¿Cuándo se empieza? ¿Dónde trazamos la frontera? ¿En qué punto somos nosotros si físicamente apenas no existimos, biológicamente estamos siendo continuamente sustituidos y psicológicamente somos incapaces de objetivar nuestro lugar en el mundo? ¿Cómo podemos siquiera considerar que estamos vivos si nos pasamos gran parte de nuestra vida durmiendo o actuando bajo la férula de nuestro piloto automático mental? ¿Cómo afirmar que somos libres si bailamos al son de la química, la genética y la física? En qué nos diferenciamos biológicamente de otras especies vivas, o incluso de una mesa de madera, que en palabras del neur...
Més informació