Keynes: "l´economia ha de combatre la incertesa".
 |
| John Maynard Keynes |
Després de la Segona Guerra Mundial, els governs van acceptar la responsabilitat de mantenir nivells alts i estables d´ocupació. I a l´àmbit internacional es van crear les institucions conegudes com de Bretton Woods, amb l´objectiu d´evitar que les forces despressives de l´economia es poguessin transmetre mitjançant els pagaments internacionals i del sistema financer. Europa, el Japó, els Estats Units i Austràlia van experimentar forts creixements, i també Llatinoamèrica i la Unió Soviètica. Però la força de l´entrenador Keynes, les receptes del qual es van aplicar de diferents maneres -no es pot parlar d´un keynesianisme integral- es van anar apaivagant a finals dels anys 60. I a partir del 80 es van començar a verure els governs com a part del problema i no com solució. Les acusacions anaven en una direcció determinada: les polítiques expansives dels governs havien provocat increments forts de la inflació -no demostrat pels fets- i havien exclós la inversió privada. I és que havia entrat en acció, uns anys abans, l´economista Milton Friedman, amb uns aparells intel.lectuals i econòmics al darrere molt influents, que van aconseguir portar al poder Thatcher i Reagan, al Regne Unit i als Estats Units.
Si el periode de l´entrenador Keynes es considera que va imperar des del 1951 fins al 1973, el sistema de Bretton Woods, el substitut, es coneix com a consens de Washington, que hauria entrat en crisi en els darrers tres anys, amb el col.lapse financer.
El catedràtic d´economia política Robert Skidelsky compara el seu llibre El retorn de Keynes els dos períodes. I afirma alguns preceptes que, en economia, sempre poden ser discutits. Però a les seves conclusions hi podem sentir una veu greu i forta que sentencia: "En els anys de Bretton Woods hi va haver menys atur, més creixement, menys inestabilitat dels tipus de canvi i menys desigualtat". En l´era dels consens de Washington també hi va haver creixement, però va ser inferior i es van patir cinc recessions mundials, que, amb l´actual, serien sis, i aquesta última és la més profunda des de la Gran Depressió.
L´entrenador (Keynes) va tenir influència, esclar. Una de les consideracions importants de Skidelsky és que va crear l´expectativa que la plena ocupació seria mantinguda per mitjà de la política, i que això va reforçar el panorama favorable per a la inversió de les emprese, amb la idea de Keynes, sempre repetida, que l´economia ha de combatre la incertesa en el futur.
L´economia, cal tenir-ho present, és política. Per això el premi Nobel Paul Krugman sosté que la caiguda de Keynes i de la socialdemocràcia es deu a "una enorme conspiració de la dreta", que va enganyar, com a mínim als Estats Units, el votant blanc pobre, i el va fer descuidar els seus interesos materials, jugant amb factors com el temor racial, per exemple. (...)
Manel Manchón, Sí, el vell entrenador va marcar les diferències, Emprenem. Ara, 08/01/2011
Comentaris