Contra l´eutanàsia.

La sentència del 26 de juny de 1997 del Tribunal Suprem dels Estats Units, de majoria demòcrata, va resumir perfectament els motius de l'oposició a l'eutanàsia: possibilitat de coacció econòmica o psicològica respecte de les persones amb menys recursos, dels malalts terminals o de les persones discapacitades; el canvi de rol del metge, que passa de guaridor a provocador de la seva mort. Com va afirmar Johannes Rau, socialista i expresident d'Alemanya, «quan seguir vivint només és una de dues opcions legals, tot aquell que imposi a altres la càrrega de la seva supervivència estarà obligat a retre comptes, a justificar-se». No pot resultar estrany, per tant, que l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa aprovés el 25 de juny de 1999, a instàncies del diputat laborista McNamara, una recomanació als estats membres recolzant la prohibició de posar fi a la vida dels malalts terminals o les persones moribundes. La legislació espanyola, com gairebé la totalitat dels països europeus, estableix unes penes de sis a 10 anys de presó a qui ajudi al suïcidi en cas de mort, i a la practica de l'eutanàsia en un grau menor. Tot això explica per què, malgrat les campanyes iniciades el 1938 als Estats Units i el Regne Unit, només està legalitzada a Bèlgica i Holanda, i despenalitzat el suïcidi assistit -però no l'eutanàsia- al petit estat d'Oregon (EUA) i a Suïssa. A Austràlia, va ser legal durant un curt període de temps als Territoris del Nord, però l'alarma creada va aconsellar la marxa enrere.

La defensa de l'eutanàsia consisteix en una apologia sentimental que persegueix desfer mitjançant un cas dramàtic l'autèntica llibertat de judici, la capacitat de raonar en termes de bé comú, orientant l'adhesió del públic a la mort com a solució. Però la immensa majoria dels malalts terminals no volen morir. El que necessiten són atencions de medicina pal•liativa i un bon acompanyament personal, perquè fa patir més la soledat que no pas la malaltia. Va quedar ben clar amb les reaccions de les associacions de tetraplègics davant de la pel•lícula Mar adentro. El que van reivindicar no van ser ajudes per morir, sinó per viure en millors condicions. A Suïssa, segons Reuter, l'associació Dignitas ha facilitat el suïcidi a una mica més de 600 persones de tot Europa des de la seva fundació el 1998. No és un èxit de demanda.

I és que la mort és el contrari a una solució. L'únic que fa és ocultar els problemes reals. La legalització de l'eutanàsia significaría una pressió brutal per als malalts. L'eutanàsia crida a l'eutanàsia. Introdueix una perspectiva perversa en el sentit del progrés humà. A Holanda, les cures pal•liatives estan molt més endarrerides que a Catalunya, malgrat que la seva despesa sanitària és molt superior. La seva experiència mostra de manera evident que és impossible posar límits legals als abusos, nascuts de la compassió dels metges, de la fatiga de la família, del desgast dels mecanismes de control. Aquesta experiència ens indica que l'eutanàsia no completa pas la medicina, sinó que la destrueix.

L'alternativa és ben clara: atencions pal•liatives, mitjans per als grans dependents i una societat capaç de proporcionar companyia, caliu humà.

Josep Miró Ardévol, Un perill, no una solución, El Periódico de Catalunya, 10/01/2010
http://www.slideshare.net/mvillarpujol/eutansia-2066951