Berlusconisme: la dreta del futur.



Observeu la paradoxa: històricament, les dretes són el partit de "llei i ordre", i les esquerres són titllades de permissivitat i de justificar "sociològicament" la delinqüència, mentre que les dretes enarboren l'estendard de la tolerància zero. En aquest aspecte, Berlusconi és a primera vista el món (de la dreta) a l'inrevés. En realitat marca una transformació profunda: una vegada que la magistratura aconsegueixi aplicar amb total autonomia del poder polític (i financer) la tolerància zero, o almenys els seus rudiments, s'aproxima a allò que avorreixen els establishments: la dràstica reducció material, a més de jurídica, del privilegi mateix. La legalitat democràtica, si és coherent, és el poder dels sense poder.

Per tant Berlusconi representa probablement la dreta del futur, que no serà capaç de tolerar ni tan sols com a qüestió de principis la igualtat política i jurídica si existeix el risc que es transformi en realitat. Que haurà de constitucionalitzar el privilegi, donar forma jurídica a la societat de les noves castes. La Rússia de Putin, amb els seus oligarques i les seves màfies, amb els seus periodistes en perill d'eliminació física i amb una magistratura subjugada, constitueix el prototip d'aquesta dreta. Vet aquí el motiu pel que Europa corre més que mai el risc de contagi del berlusconimsmo, aquest Putin adaptat a Occident. L'inquietant model de Putin s´exorcitza com la malmesa transició de Rússia des del totalitarisme a la democràcia. Però ara a Itàlia s'està produint la regressió des de la democràcia al perill d'un totalitarisme inèdit. Minimitzar resulta autolessiu.

(...) El berlusconisme no és feixisme. Però únicament perquè és l'equivalent funcional i postmodern del feixisme. Perquè representa la destrucció de la democràcia liberal en les condicions del nou mil • lenni, en l'època del predomini de la imatge, de la globalització de les mercaderies i en la desmesura en la manipulació de la veritat.

Paolo Flores d'Arcais, Feixisme i berlusconisme, Claus de raó pràctica, n º 208, desembre 2010

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

text 16: Albert Camus, La Peste

Imatge
No he leído nunca un homenaje a la gente de medicina mejor que este intercambio en La peste entre Tarrou, el escéptico comprometido, miliciano en la Guerra Civil española, que va a emprender su última batalla organizando un grupo de voluntarios para apoyar a los servicios sanitarios, y Rieux, el joven doctor que, impávido, se juega la vida desde la mañana a la madrugada visitando a los apestados. Hablan de jesuita Paneloux, que predica que la peste es un castigo divino: "—¿Qué piensa usted del sermón del Padre Paneloux, doctor? La pregunta había sido formulada con naturalidad y Rieux respondió con naturalidad también. —He vivido demasiado en los hospitales para gustarme la idea del castigo colectivo. Pero, ya sabe usted, los cristianos hablan así a veces, sin pensar nunca realmente. Son mejores de lo que parecen. —Usted cree, sin embargo, como Paneloux, que la peste tiene alguna acción benéfica, ¡que abre los ojos, que hace pensar! —Como todas las enfe...
Més informació

No som res.

Imatge
Sobradas razones para afirmar que no existes La paradoja de la sorites o paradoja del montón de los filósofos megáricos reza así: supongamos que tenemos un montón de mil granos de trigo. Si apartamos los granos uno a uno, ¿en qué punto cesa de ser un montón? ¿Cuándo un montón deja de ser un montón? Algo similar ocurre con el ser humano. ¿Cuándo se deja de ser humano? ¿Cuándo se empieza? ¿Dónde trazamos la frontera? ¿En qué punto somos nosotros si físicamente apenas no existimos, biológicamente estamos siendo continuamente sustituidos y psicológicamente somos incapaces de objetivar nuestro lugar en el mundo? ¿Cómo podemos siquiera considerar que estamos vivos si nos pasamos gran parte de nuestra vida durmiendo o actuando bajo la férula de nuestro piloto automático mental? ¿Cómo afirmar que somos libres si bailamos al son de la química, la genética y la física? En qué nos diferenciamos biológicamente de otras especies vivas, o incluso de una mesa de madera, que en palabras del neur...
Més informació