El Robin Hood modern.

La pel·lícula El capital de Costa-Gavras és previsible i massa tòpica en la ridiculització del poder econòmic. Tanmateix, és un recordatori del cinisme dels que hi triomfen i de la ineficiència del sistema si pensem en termes de bé comú. El protagonista reelegit president del consell d'administració de Fénix promet comportar-se com el Robin Hood modern: "Robar els diners als pobres per donar-los als rics". Una sonora ovació posa fi a la pel·lícula.

L'economista Daniel Cohen, en el seu darrer llibre Homo economicus, prophète (égaré) des temps nouveaux , ho diu més sofisticadament: "L'home moral surt de la sala quan l' homo economicus hi entra". Cohen té raó: hem acceptat sense crítica uns criteris morals que privilegien la competitivitat per davant de la cooperació. Ara comencem a veure que és un camí perillós que s'està carregant el treball com a valor, crispa les relacions laborals en convertir qualsevol col·lega en enemic, destrueix la idea de comú, i deixa la política com un rei nu, al servei de la voracitat del capital.

La darrera setmana hem vist com el govern espanyol congelava les pensions -un dels pocs estabilitzadors que tenia la societat en aquesta crisi-, al mateix temps que bloquejava la possibilitat que les autonomies imposin una taxa als bancs. Ha estat la mateixa setmana en què el govern català ha anunciat unes retallades de quatre mil milions d'euros i el govern espanyol ha donat una quantitat equivalent al Banc de València perquè La Caixa la compri per un euro. I podem seguir, amb la negativa de Rajoy a canviar la llei hipotecària i a alliberar de càrregues els desnonats, i un llarg etcètera de polítiques anticrisi que han consistit a transferir rendes del treball per pagar els deutes privats. Resultat: consolidar els privilegis d'uns pocs sense que això repercuteixi, ara per ara, el més mínim en favor de la majoria.

Hem anat consolidant i acceptant la idea que política, economia i moral són coses diferents. Vam començar distingint entre ètica de la convicció i ètica de la responsabilitat. I hem acabat acceptant que l'homo economicus només ha d'actuar en funció del càlcul d'interès i de profit, que l'home polític ha de pensar en termes de dominació i consolidació del seu poder i que la moral és un afer de l'àmbit privat. La moral ha estat molt temps hostatge de la religió, però alliberar-nos de la superstició no vol dir tancar-la a casa. La base del comportament moral és l'empatia amb els altres. Si declarem l'empatia enemiga de la política i de l'economia estem destruint la societat. El Robin Hood modern és un devastador social.

Josep Ramoneda, Nous herois, velles històries, Ara, 05/12/2012
http://www.ara.cat/premium/opinio/Nous-herois-velles-histories_0_823117701.html

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

text 16: Albert Camus, La Peste

Imatge
No he leído nunca un homenaje a la gente de medicina mejor que este intercambio en La peste entre Tarrou, el escéptico comprometido, miliciano en la Guerra Civil española, que va a emprender su última batalla organizando un grupo de voluntarios para apoyar a los servicios sanitarios, y Rieux, el joven doctor que, impávido, se juega la vida desde la mañana a la madrugada visitando a los apestados. Hablan de jesuita Paneloux, que predica que la peste es un castigo divino: "—¿Qué piensa usted del sermón del Padre Paneloux, doctor? La pregunta había sido formulada con naturalidad y Rieux respondió con naturalidad también. —He vivido demasiado en los hospitales para gustarme la idea del castigo colectivo. Pero, ya sabe usted, los cristianos hablan así a veces, sin pensar nunca realmente. Son mejores de lo que parecen. —Usted cree, sin embargo, como Paneloux, que la peste tiene alguna acción benéfica, ¡que abre los ojos, que hace pensar! —Como todas las enfe...
Més informació

No som res.

Imatge
Sobradas razones para afirmar que no existes La paradoja de la sorites o paradoja del montón de los filósofos megáricos reza así: supongamos que tenemos un montón de mil granos de trigo. Si apartamos los granos uno a uno, ¿en qué punto cesa de ser un montón? ¿Cuándo un montón deja de ser un montón? Algo similar ocurre con el ser humano. ¿Cuándo se deja de ser humano? ¿Cuándo se empieza? ¿Dónde trazamos la frontera? ¿En qué punto somos nosotros si físicamente apenas no existimos, biológicamente estamos siendo continuamente sustituidos y psicológicamente somos incapaces de objetivar nuestro lugar en el mundo? ¿Cómo podemos siquiera considerar que estamos vivos si nos pasamos gran parte de nuestra vida durmiendo o actuando bajo la férula de nuestro piloto automático mental? ¿Cómo afirmar que somos libres si bailamos al son de la química, la genética y la física? En qué nos diferenciamos biológicamente de otras especies vivas, o incluso de una mesa de madera, que en palabras del neur...
Més informació