Com es mesura el progrés moral.
No obstant, les passions de més transcendència social són les quatre que
combinen el que és propi amb el que és aliè. En efecte, l'alegria empàtica està
en l'arrel del progrés social (que content que em fa la teva alegria), l'enveja
està en la base de la resistència del progrés creatiu (quin mal que em fa la
teva alegria), el plaer morbós està en l'arrel de la resistència al progrés
moral (que content que em posa la teva pena) i la compassió és el motor del
progrés moral (quina pena que em fa la teva pena).
El progrés moral resulta, doncs, d'un tens compromís entre dues grans forces:
la compassió que empeny a favor i el plaer morbós que empeny en contra. Vet aquí
les dues grans preguntes. ¿Existeix el progrés moral? I en el cas que així
sigui, ¿què o qui impulsa el progrés moral?
El segle XX a Europa ha estat sens dubte el més cruel i sanguinari, amb les
guerres mundials, els règims totalitaris i els seus genocides psicòpates. No
obstant, i malgrat això, es pot assegurar que el progrés moral existeix des del
mateix inici de la humanitat.
El progrés moral es mesura pel grau d'ampliació del domini del sentiment de
compassió. Segons arqueòlegs de la Universitat de Nova York, existeixen
evidències de compassió en els ximpanzés des de fa sis milions d'anys. Fa
gairebé dos milions d'anys l'Homo erectus ja es dedicava a alleujar les
penes de familiars pròxims, curava malalts i s'entristia amb la seva mort. Fa
uns 50.000 anys l'Homo neardentalensis ja protegia els més fràgils (s'ha
trobat un individu amb un braç atrofiat, peus deformes i cec d'un ull que va
viure fins als 20 anys). Des de fa 120.000 anys l'Homo sapiens ha anat
ampliant els dominis de la seva compassió cap als forasters i els animals.
Encara que molt a poc a poc, ja que l'any 80 l'emperador Titus va
organitzar una festa de 100 dies al Colosseu romà en què van morir 9.000 animals
salvatges.
Però la compassió segueix eixamplant el seu camp de vigència, perquè al segle
V s'eliminen les lluites de gladiadors i al VI l'humà comença a avergonyir-se
dels espectacles amb lluites a mort entre animals. L'esclavitud no queda abolida
oficialment fins al segle XIX i les dones guanyen el dret a votar en ple segle
XX. Encara queden esclaus en molts llocs del planeta i encara existeixen
col·lectius on una dona no pot conduir un automòbil. No obstant, el progrés
moral ja els fa indefensables. No és fàcil avançar-se a l'esperit dels temps,
però ¡que fàcil que és quedar-se enrere!
L'esperit dels temps és això que els filòsofs alemanys anomenen el
zeitgeist, el clima cultural d'una època, una rara combinació dels nous
coneixements adquirits, la comunicació i la conversa entre persones que no
ignoren el mateix... El zeitgeist no és, per definició, fruit de sòlides
conviccions ni de tradicions ancestrals. Per això cap músic escriu avui com
Mozart i per això és tan difícil compondre l'estil de la música del segle
que ve.
Com molt finament adverteix Richard Dawkins, ni tan sols els
visionaris més avançats del seu temps tenen prou perspectiva per captar el
zeitgeist que els ha tocat viure. Abraham Lincoln va declarar que
no estaria mai a favor de l'existència de jutges negres i Charles Darwin
va dir que costava de creure que els indis de la Terra de Foc fossin éssers
humans i habitants del mateix món. Avui ells mateixos es quedarien gelats de les
seves pròpies paraules.
Fa poc he visitat l'illa de Lobos, al davant de Punta del Este, a l'Uruguai.
Les mateixes persones que abans mataven els llops marins a bastonades per
comerciar amb la seva pell, amb el seu greix i amb els testicles dels mascles,
avui els cuiden i protegeixen. Per allà ja bufa la fresca brisa del
zeitgeist. Però encara no es pot dir el mateix de l'aldea japonesa de
Taiji, on cada any l'aigua de la badia es tenyeix de vermell amb la sang de
20.000 dofins, ni de certes gastronomies en les quals encara s'escorxa vius els
animals que després es torren a la paella.
Jorge Wagensberg, El progrés moral, Elperiodico.cat, 08/12/2012
Comentaris