Les limitacions de la imaginació per demostrar l'existència de coses materials (Descartes)





Ara ja només em queda examinar si hi ha coses materials, i, certament, almenys ja sé que n'hi pot haver, sempre que se les consideri com a objectes de les demostracions de la geometria, perquè és d'aquesta manera que les puc concebre d'una manera molt clara i distinta. 

... quan imagino un triangle, no només el concebo com una figura composta i compresa entre línies, sinó que, a més, jutjo aquestes tres línies, com si estiguessin presents en mi per la força i l'aplicació interior del meu esperit; i és això el que anomeno imaginar.

Si vull pensar en un quilògon, concebo ben de veritat que es tracta d'una figura composta de mil costats tan fàcilment com concebo que un triangle és una figura composta de només tres costats,

però no puc imaginar els mil costats del quilògon -tal com sí que imagino els tres dels triangle- ni, per dir-ho així, contemplar-los com a presents amb els ulls de l'esperit. I encara que, seguint el costum que tinc de servir-me sempre de la imaginació quan penso en le coses corpòries, en concebre un quilògon em represento confusament una figura, és evident, no obstant això, que aquesta figura no és un quilògon, perquè no es diferenciaria gens de la que em representaria si pensés en un miriàgon (polígon de 10.000 costats), i no serviria en cap cas per descobrir les propietats que marquen la diferència entre el quilògon i els altres polígons. 

(...) Així constato clarament que em cal una particular contenció de l'esperit per imaginar, de la qual no em serveixo per concebre, i aquesta particular contenció de l'esperit em mostra evidentment la diferència que hi ha entre la imaginació i la intel·lecció o concepció pura.

... (la imaginació) difereix de la pur intel·lecció tan sols en el fet que l'esperit, en concebre, es gira en certa manera sobre ell mateix i considera que les idees que té a l'interior, mentre que, quan imagina, es gira cap al cos i considera alguna cosa d'acord amb la idea que ha format per si mateix o que ha rebut pels sentits. 

Dic que concebo fàcilment que la imaginació es pugui formar d'aquesta manera, si és que és veritat que hi ha cossos, i com que no puc trobar cap altra via per explicar com es forma, d'això conjecturo que probablement hi hagi cossos; però això només és probable, i, encara que ho examini tot amb molt de compte, tanmateix, no veig que d'aquesta idea distinta de la naturalesa corpòria que tinc a la imaginació es pugui extreure cap argument que conclogui amb necessitat l'existència de cap cos.

Descartes, Meditacions metafísiques, VIna meditació 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

La ciència del mal (Simon Baron-Cohen).