Escacs, la intel.ligència com a espectacle.



Tot nou coneixement es guanya per conversa: observar és conversar amb la realitat, treballar en equip és conversar amb l'altre, reflexionar és conversar amb un mateix, fer crítica és conversar amb la reflexió... Conversar és fàcil de definir, però difícil de practicar. Conversar és, senzillament, escoltar abans de parlar. I tot vici associat a aquesta virtut consisteix a trobar la manera de no escoltar per així continuar amb el discurs que ens ocupava abans que el nostre interlocutor fes legítim ús del seu torn. La conversa té poc prestigi potser per la seva absència tenaç durant els 20 anys que dura la formació d'un ciutadà modern. Tenim més habilitat per evitar una conversa que per buscar-la. Si només s'aprèn per conversa i resulta que ens hem fet experts a no conversar, llavors tenim un problema. El succedani més gastat de la conversa és la mera alternança en l'ús de la paraula, però la intenció ja no és crear nou coneixement sinó més aviat protegir el coneixement ja adquirit. Així es cultiven els prejudicis i es greixen les tradicions. El primer símptoma que alguna cosa va malament en una empresa humana es presenta en forma de dificultat o d'excusa a l'hora de con­versar.

Potser només existeix una forma de coneixement en què l'arraconament de la conversa és impensable. Són els escacs, un joc que es planteja, ja des de la seva essència, com una conversa entre dos colors que s'odien (Borges dixit): ara parlen les blanques, ara els toca a les negres. ¿Hi ha alguna cosa més suïcida per a un jugador d'escacs que seguir el pla propi ignorant el pla de l'adversari? Aquest joc-art-ciència estimula totes les prestacions cognitives (anàlisi, combinació, concentració, estratègia i tàctica, lògica, assumpció d'errors, paciència, tenacitat…), però el seu principal mèrit és sens dubte l'indesmaiable exercici de la conversa. Només per això, els escacs haurien de ser una pràctica natural en escoles i cafeteries universi­tàries.

Som al 2005 i el meu amic Miguel Illescas, diverses vegades campió d'Espanya i gran pedagog dels escacs, em presenta un ciutadà rus de 15 anys que viatja amb la seva jove mare. Es diu Serguei Kariakin i ostenta un rècord històric absolut ja que aconsegueix el rang de Gran Mestre Internacional (GM) als 12 anys, 7 mesos i zero dies. L'any 1997 un programa d'ordinador d'IBM anomenat Deep Blue, entre els tècnics del qual hi ha també Miguel Illescas, havia derrotat per primera vegada un campió del món, que en aquells moments era Garri Kaspàrov. Molts es van posar les mans al cap. ¿S'acaben els escacs? ¿Es pot parlar de computadores creatives?

En principi, el ciclisme no acaba amb l'atletisme, ni l'automobilisme amb el ciclisme, però l'univers dels escacs ha canviat. Els jugadors no només s'ajuden amb els ordinadors (com va passar en un principi) sinó que la intel·ligència natural i l'artificial es fonen avui com a primícia d'una nova era.

Aquests dies, seguint les partides del campionat del món d'escacs entre l'extraterrestre noruec Magnus Carlsen i aquell tímid nen prodigi Serguei Kariakin, avui tots dos de 26 anys, he reviscut un esdeveniment singular que vam ordir fa 11 anys a CosmoCaixa. Els dies 10 i 11 de maig del 2005, a l'escenari de l'auditori i davant un públic expectant, els grans mestres Illescas i Kariakin s'asseuen davant el tauler proveïts amb els seus ordinadors.

Les regles són especials per a l'ocasió: cap dels dos pot veure les consultes que fa el seu oponent al seu ordinador personal, però els espectadors contemplen tres taulers: el de la partida real entre tots dos i els dos que visualitzen les consultes dels jugadors als seus respectius ordinadors. A més a més, dos analistes xiuxiuegen comentaris de tot el que està esdevenint-se. Per a gaudi de l'audiència diverses formes de conversa afloren per primera vegada: jugador davant ordinador, jugador davant jugador, fins i tot ordinador davant ordinador.

L'espectador veu com pensa ­cada jugador perquè és testimoni de la seva conversa íntima amb una extensió exterior de la seva memòria i de la seva capacitat de càlcul. Aquesta conversa de converses dóna una sèrie de pistes sobre les intencions, idees, dubtes, riscos i pors. El pensament dels dos mestres dels escacs ha sigut literalment punxat i l'audiència disfruta del que es pot anomenar ben bé com l'espectacle de la intel·ligència.

Jorge Wagensberg, L'espectacle de la intel.ligència, el periodico.cat 17/12/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.