Com va morir la Lucy?


El 1974, el paleoantropòleg Donald C. Johanson va encapçalar una expedició a Etiòpia per buscar fòssils de parents ancestrals dels humans. En una gran extensió de terres ermes i àrides, va trobar un os del braç. Més tard, Johanson i els seus col·legues descobririen centenars d’altres fragments d’esquelet al seu voltant. Va resultar que els fòssils procedien d’una sola femella d’uns 90 cm d’estatura que va viure fa 3,2 milions d’anys. Els científics van denominar la seva espècie Australopithecus afarensis i van batejar l’esquelet amb el sobrenom de Lucy.
Quatre dècades més tard, la Lucy continua sent un dels descobriments més famosos de la història de la paleontologia. Si el fet de trobar un sol os d’aquesta antiguitat hauria sigut per si sol motiu de celebració, la descoberta dels ossos d’una part tan considerable d’un esquelet va revelar una quantitat enorme de dades sobre la Lucy i l’evolució humana en general.
Això no obstant, la seva mort ha quedat com un misteri. Ara, després d’examinar amb gran detall les cèlebres restes òssies, un equip de científics ha conclòs que la Lucy va morir d’una manera ben poc cerimoniosa: en una llarga caiguda daltabaix d’un arbre.
Si la seva conclusió és correcta, podria aportar una pista important sobre la manera com els nostres ancestres van passar de ser simis arborícoles a ser bípedes que caminaven per la sabana africana. Tot i això, el nou estudi ha suscitat una profunda divisió entre els experts. Alguns investigadors l’elogien, mentre que d’altres, entre ells el mateix pare de la Lucy, Johanson, són del parer que els autors no han sigut capaços de fonamentar adequadament la seva conclusió.
L’estudi, publicat a mitjans del 2016 a la revista Nature, va ser possible gràcies al fet que, el 2007, l’esquelet de la Lucy (que normalment es conserva al Museu Nacional d’Etiòpia) va fer una gira pels Estats Units. Després d’estar exposada al Museu de Ciències Naturals de Houston, la Lucy va passar 10 dies al campus d’Austin de la Universitat de Texas, on els científics van sotmetre els seus ossos a una exploració per tomografia computada. “Tot d’un plegat vam decidir que escanejaríem fins a l’últim bocí de la Lucy perquè podia ser que no es tornés a fer mai”, explica John Kappelman, paleoantropòleg de la Universitat de Texas.
D’aleshores ençà, Kappelman i els seus col·legues han invertit molta feina a convertir les imatges de l’escàner en models tridimensionals ajuntant els fragments virtuals per fer-se una idea més precisa de la seva forma originària.
Un braç trencat
El mes de desembre del 2015, Kappelman ja es va adonar que la Lucy patia una fractura intrigant a la part superior del braç dret. Després de fer un repàs a revistes de cirurgia, van plantejar-se que allò podia ser el que es coneix com una fractura per compressió, deguda a l’aplicació d’una força intensa sobre un os fins al punt que, de vegades, pot arribar a incrustar-lo en un altre.
Kappelman estava intrigat pel que podia haver causat aquella fractura per compressió, i va arribar a la conclusió que probablement va ser per una caiguda des d’una gran altura. “No és una cosa que passi si t’entrebanques i caus”, argumenta.
L’investigador va imprimir una maqueta tridimensional de mida humana de l’espatlla de la Lucy i l’hi va portar a Stephen Pearce, cirurgià ortopèdic de l’Austin Bone and Joint Clinic. Pearce va coincidir amb ell que la fractura s’havia produït per compressió. Altres cirurgians a qui també va consultar Kappelman van arribar al mateix diagnòstic.
Així doncs, el científic i el seu equip van decidir inspeccionar tots els ossos de la Lucy a la recerca de fractures que la mateixa caiguda hagués pogut ocasionar. A banda d’estudiar-ne les reproduccions virtuals, Kappelman va decidir examinar també els fòssils originals a Etiòpia.
Els investigadors van detectar una sèrie de trencaments que, pel seu aspecte, semblaven haver-se produït després de la mort de la Lucy. Però també van observar més fractures per compressió, així com les anomenades fractures de tija verda, en què l’os tan sols s’esquerda per un costat, com sol passar quan es trenca una branca d’un arbre viu. Tots dos tipus de fractures es poden produir a causa d’una caiguda.
Gran trompada
Els científics van concloure que la Lucy n’havia patit moltes, d’aquestes fractures, des dels turmells fins a la mandíbula. Això suggereix que la trompada va ser forta. Va caure primer amb els peus i després es va precipitar cap endavant estirant els braços amb l’esperança fútil de protegir-se. “Això ens indica que quan va arribar a terra estava conscient”, assenyala Kappelman.
En tal cas, la Lucy no va estar conscient gaire més estona. Les fractures de la caixa toràcica apunten que va patir lesions gravíssimes als òrgans interns les quals van acabar suposadament amb la seva vida.
Kappelman i el seu equip creuen que, amb tota probabilitat, la Lucy va caure d’un arbre. Fonamenten aquesta conclusió en el que els geòlegs han determinat sobre l’entorn en què va viure: en aquells moments, era una zona boscosa de terres baixes situada al voltant d’un rierol i no hi havia precipicis a la vora.
William L. Jungers, un paleoantropòleg de la Universitat de Stony Brook que no va participar en l’estudi, va qualificar la conclusió com “una hipòtesi provocadora, però plausible”.
Laura Martín-Francés, investigadora postdoctoral del Centre Nacional de Recerca sobre l’Evolució Humana de Burgos, es declara impressionada pel grau de detall del nou estudi. “Per a mi, el que han fet és força precís”, afirma la investigadora.
Altres experts, però, asseguren que Kappelman i els seus col·legues encara no han fet prou per descartar altres explicacions de les fractures. Ericka N. L’Abbé, professora d’antropologia de la universitat sud-africana de Pretòria, diu que, quan es trenquen ossos vius, hi ha parts que s’encorben. Una exploració detallada dels ossos de la Lucy podria haver revelat restes d’aquesta deformació. “La principal deficiència és que no els van examinar amb un microscopi”, assenyala L’Abbé.
Johanson diu que és molt més probable que les fractures que Kappelman atribueix a una caiguda es produïssin molt de temps després de la mort de la Lucy, quan el seu esquelet estava colgat sota la sorra. “Els ossos d’elefant i les costelles d’hipopòtam presenten fractures del mateix tipus -esgrimeix Johanson-. És improbable que aquests animals haguessin caigut d’un arbre”.
Els micos i els simis passen molt de temps als arbres i presenten adaptacions impressionants per a aquest tipus de vida. Una de les característiques més sorprenents de l’esquelet de la Lucy és la forma dels ossos de la cama i el genoll, que, per contra, semblen adaptats per caminar per terra. Des del descobriment de la Lucy s’han trobat més fòssils d’Australopithecus afarensis que indiquen que tenia els peus plans i presentava altres trets necessaris per caminar dreta. Alguns investigadors han argumentat que, a l’època de la Lucy, els nostres avantpassats ja no eren especialistes a enfilar-se pels arbres atès que s’havien adaptat a trobar aliment a terra. “L’ Australopithecus afarensis era en essència un animal terrestre”, afirma Johanson.
Tanmateix, altres experts creuen que les mans amb forma de ganxo i les espatlles flexibles de la Lucy indiquen que al mateix temps era força bona enfilant-se pels arbres. Potser vivia a cavall entre el terra i les copes dels arbres. Fins i tot hi ha investigadors que han assegurat que els nostres ancestres llunyans van desenvolupar el bipedisme precisament per caminar per les branques. “És un gran debat”, afirma William Harcourt-Smith, antropòleg del Museu Americà d’Història Natural.
Kappelman i els seus col·legues han considerat la possibilitat que la Lucy hagués caigut del seu llit mentre dormia. Els ximpanzés construeixen els seus jaços a una alçada mitjana d’aproximadament 12 metres. Els científics calculen que una caiguda des d’aquesta alçada podria haver matat la Lucy.
Tot i això, Nathaniel Dominy, biòleg evolutiu del Dartmouth College, ho considera improbable. “Per a mi, una hipòtesi molt més probable és que s’hagués enfilat en busca de menjar”, apunta. De vegades, els ximpanzés cullen mel de ruscs situats molt més amunt que els seus llits. Han d’agafar-se a una branca amb una mà mentre, amb l’altra, claven un pal al rusc. “La Lucy, com faria qualsevol altre ximpanzé, podia aguantar les picades. Devia ser una experiència intensa”, conjectura Dominy.
Kappelman ha obtingut el permís del govern etíop per penjar les dades sobre els ossos a la xarxa i espera que els seus crítics les examinin amb detall. A http://eLucy.org, tant científics com escolars poden descarregar reproduccions en tres dimensions i inspeccionar-les en un ordinador, o fins i tot imprimir maquetes dels ossos de la Lucy mitjançant impressores en tres dimensions. “M’alegro que els fitxers tridimensionals siguin públics”, comenta Kappelman. “Així, examinant-los, es pot avaluar de manera molt més exhaustiva la nostra hipòtesi i serà divertit veure cap on va”, conclou l’investigador.
VA MORIR JOVE,
ALS 20 ANYS
La Lucy va morir jove, al voltant dels 20 anys. En un estudi publicat també aquest any a Plos One, investigadors de l’Escola de Medicina John Hopkins, als Estats Units, que també han revisat els seus escàners, han arribat a la conclusió que tot i que podia caminar amb dues cames, també passava molt de temps penjada de les branques dels arbres. Així doncs, corroboren el seu important paper en el procés evolutiu dels humans.
Carl Zimmer, La Lucy va caure d'un arbre, Ara/The New York Times 30/12/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Superpensament.