José Luis Pardo: la reivindicació del pacte social.

José Luis Pardo

Quan les coses van malament, el més fàcil és culpar un altre: als països pobres, es culpa els banquers; als països rics, els immigrants.

I a Espanya?

Com la resta d’ Occident, aquí la recessió ens va despertar d’un llarg període d’expectatives durant el qual se’ns repetia que, amb la globalització i el canvi de paradigma tecnològic, tot seria millor.

I va arribar a semblar-ho.

La tecnologia era l’oportunitat per al progrés si sabíem trobar, com deien, “els nous models de negoci”.

Uns quants els van trobar i es fan d’or.

Però per a la immensa majoria, el nou model de negoci no existia, però ja s’havia degradat el vell i només ens quedava cobrar menys i les retallades en el seu benestar.

Hi va haver una indignació majúscula.

I, com que la globalització havia estat l’economia sense política, els populistes van pensar que era l’hora d’explotar aquest malestar amb una política sense economia.

Però vostè explica que en la nostra política el nou s’ha fet vell molt de pressa.

Els partits de centreesquerra i centredreta prometen coses que no poden complir i acaben pagant-ho a les urnes. Però els nous populismes, en el fons molt vells, sempre es blinden dient que no poden complir el que han promès per culpa d’un enemic exterior. Sempre troben un gran culpable.

Primer article del catecisme populista: busca un enemic i dóna-li la culpa.

Pot ser la casta, Espanya, l’FMI o la conspiració neoliberal internacional. I jo ja sé que l’FMI no són les monges de la caritat, però no tot el que ens passa de dolent és culpa de l’FMI. I no tota la bona gent és tan bona. Alguna cosa fem malament nosaltres també.

Qui és la bona gent per a ells?

És aquell bon poble –que només ells defensen i representen– al qual sempre roben una colla de dolents, que només ells combaten. Per als independentistes, el bon poble català, fart que els robés Espanya, va empènyer les elits a l’independentisme. Per al populisme podemita, a la bona gent del poble i els barris els roben els banquers i la casta.

La revolta és progrés o reacció?

Aquests populismes han retrocedit fins abans de la Il·lustració i del contracte social: han tornat a la identitat. En comptes de ciutadans iguals “sense cap vincle familiar ni de llinatge ni de naixement” que pacten lliurement unes normes de convivència...

...Això era el contracte social.

...Ells s’encastellen en una identitat nacional o de classe. I la identitat és sempre antagònica sigui en política, cultura o futbol...

No pots ser una cosa sense enfrontar-te al que és una altra?

La identitat, per ser-ho, exigeix que odiïs l’adversari sota pena de ser titllat de traïdor. No pots ser independentista català sense repudiar l’Estat opressor, ni podemita sense enfrontar-te a les elits extractives.

Pot aportar casuística sobre això?

L’antropologia documenta amb profusió casos de poble cristià que es converteix a l’Islam i immediatament veu com el poble rival islamista es converteix al cristianisme. És una història repetida i estudiada moltes vegades amb múltiples variants.

No poden ser diferents i conviure?

No quan sorgeixen polítics populistes hàbils per explotar la rivalitat identitària de classe o de tribu i interessats a mantenir-la viva. La política no populista busca just el contrari: una sèrie de pactes i contractes que superin el xoc identitari.

Com el supera?

En comptes de concebre, com el referèndum del Brexit, la immigració com a enfrontament entre nacionals i immigrants, busca un pacte social per la immigració.

Aquí en què consistiria?

Ja que a Espanya seria posar-nos d’acord tots per fixar una quota raonable: ni obrir les fronteres a tothom que ho vulgui, perquè no tenim recursos per fer-ho; ni tancar-les a tots els immigrants, perquè els necessitem, a més que volem ser solidaris.

Els neopopulismes van néixer al carrer, però per conquerir les institucions.

Diuen que les institucions són corruptes i opressores, però quan ells les ocupen, de sobte, milloren molt. I necessiten mantenir el seu doble discurs: populistes al carrer amb manifestacions i molta gesticulació i també a les institucions, on segueixen el seu activisme amb més repercussió mediàtica.

Creu que han aconseguit alguna cosa del que van prometre?

Han aconseguit, entre independentistes i podemites, que el PP, amb la seva càrrega de corrupció, sigui una alternativa seriosa i respectable: l’ordre desitjable per a la majoria. I s’han cruspit la socialdemocràcia a Espanya. I Le Pen, a França, el centredreta.

Queda populisme per estona?

Disminuirà només en la mesura que l’economia permeti recuperar-se a les classes mitjanes, que prefereixen la gestió realista d’allò que és possible. Aquesta classe mitjana s’estima més el pacte i el contracte social per preservar l’Estat de benestar. Perquè fora de l’Estat de benestar només hi ha milions d’immigrants que hi volen entrar.

La Contra, entrevista a José Luis Pardo: "En la nostra política, el que és nou s'ha quedat vell molt ràpid", La Vanguardia 19/12/2016