dissabte, 5 de novembre de 2016

Les tres accepcions del terme "populisme".

Resultat d'imatges de populistas

Diuen que vivim temps de populisme, però què és el populisme? D’ençà que aquesta paraula es va fer servir per primera vegada, al segle XIX, per referir-se als populistes russos, sempre ha estat una categoria imprecisa. Avui més que mai.

En la voràgine mediàtica i en la dialèctica política l’ús més generalitzat del termepopulisme és el desqualificador. Donant per fet que la paraula conté una connotació negativa, vinculada a la demagògia i als desafiaments a l’ordre establert, es fa servir per etiquetar els moviments que pretenen penetrar en el limitat espai esbancat pels partits polítics que s’han anat repartint el poder en les democràcies occidentals en els últims anys: conservadors, liberals i socialdemòcrates.

En comptes d’indagar en les causes del descontentament amb la política institucional i intentar combatre-les, s’assenyala els que intenten capitalitzar aquest malestar com a adversaris del sistema democràtic. Tot el que es mou fora del control dels qui manen és populista, vingui d’on vingui i pretengui el que pretengui, amb la qual cosa la paraula no descriu res, sinó que és simplement un instrument de guerra política. Primer, se’ls assenyala com a populistes i després se’ls exclou com a potencials actors de les majories parlamentàries i de les aliances de govern.

Aquest ús del populisme no té valor explicatiu: és pura desqualificació. Expressa una idea molt estreta de la democràcia, reduint l’espai del que és possible fins a límits ridículs, al voltant d’aquest lloc postpolític anomenat centre. I posa de manifest la impotència i la submissió d’una política que, incapaç de tornar a la ciutadania la paraula que se li ha anat traient, condemna per endavant qualsevol intent de donar veu al malestar. I així es va fent petit el joc, fins a excloure’n personatges nets i sense atributs precisos, com Pedro Sánchez, per flirtejar amb el populisme. I es crea una amalgama que va de l’extrema dreta a l’esquerra social, passant pels sobiranismes. Tots al mateix sac de populistes perillosos per al sistema, encara que tinguin poc a veure els uns amb els altres, tret que són expressió de la crisi d’un model que fa temps que deriva discretament cap a la judicialització i l’autoritarisme.

En realitat, hi ha tres accepcions generalment acceptades de la paraula populisme. Populisme com a demagògia: fer promeses sabent que és impossible que siguin complertes, per dir-ho a la manera de Taguieff. I en aquest sentit a Espanya n’hi ha un exemple insuperable, que és la campanya electoral de Rajoy el 2011, que en ple infern va prometre el cel i quan va arribar al poder va fer exactament el contrari del que havia dit. Populisme com a projecte de construcció d’un nou subjecte del canvi (a la manera de Laclau), entenent que la nova fractura social va més enllà del conflicte de classes clàssic. L’oposició elits/poble és la nova línia de confrontació. Des d’aquestes posicions alguns partits, com Podem, reivindiquen l’etiqueta populista amb la qual se’ls vol rebutjar.

I, finalment, el populisme autoritari, que segons la descripció de Jan Werner Muller suma a la dimensió antielitista l’aposta antipluralista, perquè s’autoafirma com a portador del monopoli de la representació del poble, que és el que veiem en el discurs d’extrema dreta, de Trump a Marine Le Pen, “ja que no reconeix cap altre interès general que el de la nació autèntica”. La paradoxa és que la pretensió d’aquest populisme —“qui no s’alinea amb els populistes s’exclou del poble”— és simètrica a la pretensió dels qui pretenen excloure del joc democràtic els qui han etiquetat prèviament com a populistes.

El periodista rus Peter Pomerantsev afirma que “si el pecat dels intel·lectuals en el passat va ser proposar visions utòpiques, al segle XXI és negar tota possibilitat de canvi”. Pel que sembla, aquí i a Moscou passa el mateix: els crítics impenitents d’abans han descobert el millor dels mons possibles. I el defensen de tot el que es mou, desqualificant-lo amb l’etiqueta “populisme”. Posar tots els discrepants sota una sola i imprecisa categoria impedeix distingir uns moviments dels altres i reconèixer-los com a interlocutors. La democràcia es panseix quan es recorre a l’espantall populista per excloure alguns partits de les opcions de govern o per transferir l’última paraula —la sobirania— dels ciutadans als experts.

Josep Ramoneda, L'espantall populista, El País 04/11/2016