La gramàtica de la taula periòdica.

Mendeléiev


Qualsevol tros de matèria pot ser considerat un text. Les lletres són els àtoms, i l'alfabet, una de les classificacions més brillants del coneixement humà: la taula periòdica de Dimitri Ivanovitx Mendeléiev (1834-1907). Quan un classifica és que ja té una teoria, i la de Mendeléiev és tan bona que conté tots els elements que poden existir, tan bona que no hi ha element que, podent existir, no estigui o es pugui preveure a la seva taula.

Amb la seva particular gramàtica d'enllaços, aquest alfabet forma paraules químiques anomenades molècules. La taula periòdica és inevitable que aparegui en la contraportada dels llibres de química general i també acostuma a presidir les grans aules de química. Amb aquest alfabet únic i universal s'escriu la composició de l'urpa d'un lleó, la del material sintètic d'un semiconductor o bé el d'un meteorit que passava per aquí.

Qualsevol tros de matèria procedent de qualsevol racó del cosmos s'escriu amb el mateix centenar de lletres, una idea que convergeix amb la cosmologia vigent: tota la matèria té un origen comú. Aquí no hi pot haver sorpreses. Els àtoms-lletres formen molècules-paraules amb les quals es recita qualsevol material-poema ja sigui natural (existent espontàniament a la naturalesa) o artificial (producte de la ment humana). Com en qualsevol missatge escrit, les lletres no són igualment freqüents. L'hidrogen és de lluny la lletra més utilitzada en l'univers, encara que la freqüència relativa dels àtoms varia segons el tros de matèria en qüestió.

Però vet aquí que, amb el temps, una ínfima part de la matèria inerta es fa, a més, matèria viva. La matèria viva està composta pels mateixos àtoms, lletres i paraules que la matèria inerta (el clorur sòdic de la llàgrima d'un nadó és indistingible del clorur sòdic de l'aigua de mar). Però, malgrat que els àtoms siguin els mateixos, convé saber com aquests se les arreglen per donar lloc a les lletres pròpies de la matèria viva i amb quina gramàtica construeix la vida les seves pròpies paraules i els seus propis poemes. Avui ja ho sabem: el que està viu s'escriu millor amb un altre alfabet, un alfabet específic per a la vida. Només té quatre simples lletres que són quatre complexes molècules: adenina, timina (o en el seu lloc uracil), guanina i citosina, que es combinen per formar paraules de tres lletres que al seu torn donen lloc a seqüències d'aminoàcids i proteïnes amb estructures i funcions ben determinades. Científics com James Watson, Francis Crick, Maurice Wilkins, Rosalind Franklin, Severo Ochoa i altres van acabar desxifrant al segle XX un codi genètic que, almenys per al planeta Terra, també és fonamental, universal i únic. Amb ell es pot escriure intel·ligiblement qualsevol tros de matèria viva. Són pocs els que dubten de l'existència de vida en algun lloc de la resta de l'univers, però pocs són també els que creuen que tal presumpta vida tingui, si és que existeix, un codi genètic diferent.

Però vet aquí que, amb el temps, amb molt de temps, una ínfima part d'aquesta matèria viva es va fer matèria culta, una matèria capaç d'engendrar individus amb un llenguatge capaç de comunicar-se entre si alguna cosa més que un simple estat d'ànim. Amb més temps encara, la matèria culta va acabar inventant l'escriptura, potser amb l'objectiu inicial de deixar constància del nom i de l'obra d'un difunt a la seva tomba. Al llarg de la història hi ha hagut moltes maneres d'escriure: escriptura amb ideogrames com la jeroglífica, escriptura amb síl·labes o fonemes com la cuneïforme o escriptura amb lletres com els alfabets. La diversitat és gran en aquestes tres grans famílies d'escriptura, però atenció, perquè avui és clar que tots els alfabets utilitzats per la condició humana tenen el mateix origen.

L'alfabet, del qual deriven tots els altres, va ser inventat per una sola persona. Els jeroglífics egipcis van arribar a ser uns 6.000, els símbols cuneïformes uns 2.000 fins que un capatàs de miners de turqueses del Sinaí anomenat Khebeded es va adonar, fa 4.000 anys, que amb només una trentena de sons ja es pot dir qualsevol cosa en qualsevol idioma. ¿Algú s'imagina la física quàntica escrita amb jeroglífics egipcis?

Però vet aquí que cada ecosistema del planeta és també un text escrit amb el seu particular alfabet de lletres i amb el seu propi diccionari de paraules. La unitat d'escriptura és aquí l'espècie biològica amb un llistat complet que apareix a la gloriosa classificació de Carl Linnaeus (1707-1778), actualitzada gràcies a biòlegs com Charles Darwin o Lynn Margulis. Aquests són els quatre alfabets de la matèria: una mica més de cent lletres per a la matèria inerta, només quatre per a la matèria viva, una trentena per al llenguatge humà i es creu que uns 20 milions de lletres si es tracta de descriure paisatges.

Jorge Wagensberg, Els quatre alfabets de la matèria, el periodico.cat 06/02/2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.