"Juventud, divino tesoro".
Davant d'aquest escenari sens dubte advers, el conseller d'Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya va suggerir a la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament que una bona opció per als joves catalans és "anar a servir cafès a Londres". Una opció que, segons el mateix conseller, com a mínim permetria als joves "guanyar fluïdesa amb l'anglès". Aquesta solució escapa del marc d'actuació de qualsevol política de joventut dins l'àmbit sectorial del foment de l'ocupació. Ni és una mesura que faciliti l'emancipació dels joves ni és una mesura que impulsi el paper actiu dels joves com a ciutadans. Al contrari, és una mesura que nega als joves la possibilitat de construir un projecte vital dins del seu context immediat. És una mesura que nega la dimensió social dels problemes i dificultats amb què es troben la majoria de joves a Catalunya tot convidant-los a "buscar-se la vida" individualment. Què passa quan una societat no cuida la seva joventut?
La impossibilitat d'estudiar i treballar malgrat les ganes de fer-ho genera
frustració, falta de projecte vital i desconcert. La frustració és el resultat
de la constant contradicció que viuen els joves: van gaudir dels avantatges que
suposa criar-se i créixer en un entorn de benestar i democràcia i estan patint
els pitjors desavantatges de fer-se adults en un entorn de crisi i retallades
que els dificulta o impossibilita l'emancipació. A més de sentir-se frustrats,
els joves viuen en la incertesa que suposa la falta d'un projecte vital. La
velocitat del canvi i la dificultat material de fixar-se un horitzó
impossibiliten als joves dibuixar-se un itinerari a partir del qual avançar. En
un present accelerat i retallat, el futur incert genera desconcert. Actualment,
la falta d'expectatives de molts joves no és causa de la falta de ganes, sinó de
la falta de possibilitats. La igualtat d'oportunitats, que permetia la mobilitat
social -millorar la classe social dels pares-, s'ha trencat fins al punt que els
fills de classe mitjana tenen serioses dificultats per mantenir la classe social
d'origen.
El cost social de la frustració, el desconcert i la
falta de projecte vital dels joves és molt més elevat que el cost econòmic d'una
veritable política de joventut orientada a facilitar l'emancipació dels joves i
la seva participació com a ciutadans actius. El cost social és estructural, el
cost econòmic és conjuntural. Garantir un futur als joves és una condició
imprescindible per sortir de la crisi. El plantejament del conseller Mena no té
en compte que la nova condició de ni-ni té més a veure amb el factor
generació que amb el factor edat. La gran diferència entre el que els passa als
joves d'avui i el que han viscut altres generacions és que avui l'edat ni
explica ni soluciona. La frustració, la falta de projecte vital i el desconcert
no són cosa dels anys, sinó del context que els ha tocat viure, que no els
permet deixar de ser joves. Són els menys responsables, els més perjudicats i, a
sobre, un dels col·lectius més criminalitzats.
L'expressió de la ira que provoquen la frustració, la falta de projecte vital
i el desconcert no es pot interpretar sistemàticament com un delicte. Estudiar a
la universitat i manifestar-se per les retallades no pot ser motiu de presó, com
ha passat amb el cas de l'Ismael Benito i el Daniel Ayyash. En aquest escenari,
suggerir que els joves vagin a servir cafès a Londres és una frivolitat
irresponsable que encara provoca més ira.
Comentaris