Otsuka Norikazu, heroi patriòtic o víctima?



El passat diumenge vaig llegir a La Vanguardia un article del notable poeta i prohom dels liberals catalans Valentí Puig. Tot molt bé i molt maco. Però em va cridar l’atenció una frase sobre la catàstrofe de Fukushima. Deia: “Fukushima ha representat un nou obstacle per a l’energia atòmica”. L’afirmació és innegable. El que em grinyola és que l’abocament descontrolat de radioactivitat al mar (a l’únic mar de la terra) la contaminació de terres i aliments, la deportació de veïns, la mort de treballadors i el seppuku o mort ritual de la veritat en favor dels interessos estatals i empresarials sigui, per Puig, només un “obstacle” i no una catàstrofe. És evident que per a la gent que creu en el sistema, els morts es classifiquen segons quina ha estat la causa del seu traspàs. Si jo digués, per exemple, que l’11-S va ser un obstacle per als beneficis de les línies aèries o si afirmés que ETA ha estat només un obstacle a un procés polític, de ben segur el senyor Puig em llançaria, amb tota raó, la cavalleria per sobre.

A la nostra societat, si algú et mata en nom d’un déu o d’un ideal polític, ets una víctima d’allò més reconeguda i plorada. Si tens la dissort de morir per culpa d’una catàstrofe industrial, enverinament químic, fuga radioactiva o sota la runa d’alguna infraestructura defectuosa, la teva consideració es rebaixa. La mort a mans del progrés tecnològic no es considera tan lamentable i aviat, adquireixes l’estatus d’“obstacle”, de sacrificat per al bé comú, dins l’imparable i triomfal curs del progrés i el seu fill bord, el creixement econòmic.

M’ha semblat sempre molt curiós que si un home et mata per una idea política o religiosa s’utilitzi contra ell l’agreujant de terrorisme, mentre que si et mata per pasta no. Es considera, doncs, que l’avarícia no provoca cap mena de terror entre nosaltres. Jo crec que sí, que existeix un terrorisme industrial, químic, alimentari i farmacèutic. Recordeu, si no, les amenaces cícliques de pandèmies, com ara les de les vaques boges i la grip A, i compareu-les amb les de Bin Laden, que en pau descansi. I digueu-me quines feien més por. Per això, no ens farem mai càrrec de com de greus són els problemes de salut, ambientals i fins i tot psiquiàtrics de la nostra societat si no tenim molt present el potencial terrorífic d’allò que en diem progrés.

Recordem el patètic cas d’Otsuka Norikazu, presentador de la televisió japonesa que, seguint les recomanacions de l’Estat i la indústria, va menjar verdures de Fukushima i ara es troba amb una leucèmia. Quin és el seu estatus? Doncs més a prop de l’heroi patriòtic que del de víctima d’unes idees cruels sobre avenç científic i prosperitat. Pels fanàtics ideòlegs de la il·lustració, la malaltia de Norizaku no posa en qüestió la bondat última de l’energia atòmica mentre que un terrorista immolat sí que desqualifica l’islam i, fins i tot, la idea de religió. L’explicació és evident. El profit, el creixement, el consum són, per nosaltres, l’única fe inqüestionable.

Fukushima trigarà 40 anys a ser desmantellada però, submergits com estem en la crisi, sembla que Garoña, Ascó i Vandellòs llueixen ara menys perilloses. Hem de combatre els shahids islàmics i els tarats de tota mena que posin bombes. Però hem de tenir present que molts dels artefactes, i dels més espantosos, són al centre del nostre imaginari de prosperitat.


Antonio Baños, L´obstacle de Fukushima, Público, 20/12/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.