L´autora de la idea de simbiogènesi ha mort.


La gran Lynn Margulis_MEDIA_1
Lynn Margulis by Nualart

Vet aquí una faula que podria ser la faula de totes les faules. En un altre temps molt llunyà, tant, que els bacteris eren els únics éssers vius que vagaven pel planeta, succeïa que els individus que menjaven bé es movien malament, mentre que els que es movien bé menjaven malament. Aquestes limitacions regulaven en certa manera la competència de les cèl·lules pels recursos disponibles. Però un dia va passar que un bacteri gras que menjava molt bé, però nedava molt malament, es va menjar un altre bacteri que menjava molt malament però era una excel·lent nedador. Aquest episodi devia passar bilions de vegades durant la infància de la vida al planeta. Tot i amb això, aquell dia va succeir un fet que va ser extraordinari de debò, perquè el gras no va digerir l'atleta sinó que li va proposar un pacte simbiòtic: ¿per què no ens movem com tu saps i mengem com jo sé? El pacte no va ser gens fàcil, ja que va trigar la barbaritat de 1.500 milions d'anys a arribar a consumar-se. La faula il·lustra el naixement de la primera cèl·lula eucariota, la cèl·lula totxo que compon la resta del món viu (tots els animals, plantes i fongs) a partir de simples tot i que variats tipus de bacteris, les cèl·lules procariotes. La clau no pot ser més clara: col·laborar per competir millor.


La idea de la simbiogènesi és sens dubte la idea més bella i potent de la biologia després de la idea de la selecció natural. La seva màxima heroïna, la gran Lynn Margulis, acaba de morir. Com passa a vegades, la idea que triomfa té precedents no gaire ben compresos per la comunitat científica del seu temps. Altres pensadors de l'evolució, com l'alemany Andreas Schimper (1883), el rus Konstatin Merezhkouski (1909), el francès Paul Poitiers (1918) o el nord-americà Ivan Wallin (1927), ja havien especulat amb la idea davant la incomprensió i les crítiques de la major part dels seus col·legues. La jove Lynn Margulis es va enamorar de la simbiosi i va ser ella qui finalment va aconseguir descriure amb precisió les fases concretes del procés que porta dels bacteris a les cèl·lules eucariotes.

No va ser gens fàcil. L'article seminal va ser publicat el 1967 a l'audaç i prestigiosa revista Journal of Theoretical Biology, però, atenció, després d'haver estat rebutjat fins a 15 vegades (¡15 vegades!) per altres publicacions especialitzades de primera línia. Gràcies al seu esforç, la simbiogènesi avui dia és una teoria consagrada que ja ningú discuteix i que ja va molt més enllà de les simples cèl·lules.

Fa uns vuit anys Lynn em va convidar a la seva càtedra de Geociències de la Universitat de Massachusetts a Amherst per fer unes classes als seus alumnes. Van ser tres dies inoblidables. Es desplaçava a tot arreu veloçment en bicicleta i en tenia una altra perquè els seus convidats poguessin pedalejar al darrere seu. Però també li agradava canviar de ritme. Un dia em va sorprendre amb uns versos d'Emily Dickinson recitats de memòria i a viva veu mentre ens passejàvem clandestinament pel jardí de la casa contigua a la seva. La casa del costat no era una casa qualsevol, ¡era la casa on havia viscut sempre la genial poeta!

Margulis era, es pot dir, de bona família científica. Una de les seves germanes està casada amb Sheldon Lee Glashow, premi Nobel de física el 1979 amb Steven Weinberg i Abdus Salam per la celebrada teoria de les interaccions electrofebles. Un altre dels seus cunyats és Daniel Kleitman, doctorat en física amb els nobel Julian Schwinger i Roy Glauber i professor de matemàtiques al MIT, on ha fet contribucions notables a la combinatòria i a la teoria de grafs. A més a més, va ser la primera dona de Carl Sagan, l'astrofísic conseller de la NASA i sens dubte el divulgador científic més gran de la història. No vaig poder evitar imaginar-me, per un moment, el que podia ser un sopar de família en aquella casa.

Un dia que sopava amb Lynn a Barcelona se'm va acudir comentar-li com seria d'interessant analitzar els microorganismes que tenen els tèrmits fòssils als intestins per estudiar l'evolució de la simbiosi. «Tinc unes peces d'ambre al museu de 20 milions d'anys que...», vaig comentar. I no vaig poder acabar la frase ni el sopar, perquè no es va poder esperar ni un minut a veure el tresor aquella mateixa matinada. L'any 2002 vam publicar un article a la revista PNAS que va merèixer la portada de la revista Science News. Anys després es va intrigar per una peça trobada al desert del Sàhara i que es mostra a CosmoCaixa com a exemple d'una realitat d'origen desconegut. Al museu la seva funció és il·lustrar el fet que no ho sabem tot, que el visitant no arriba massa tard a la ciència, que la ciència sempre està per fer. Uns quants mesos més tard, Lynn va organitzar la seva pròpia expedició per obtenir mostres semblants amb les quals poder iniciar una investigació de quatre anys. Actualment està a punt de publicar-se el resultat. Un misteri menys i un tros més de coneixement.

Així era Lynn Margulis. Gràcies, Lynn, per haver existit.

Jorge Wagensberg, La gran Lynn Margulis, El Periódico, 03/12/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.