memòria i imperatiu categòric

Theodor Adorno
La memòria també és un deure. D´això es començà a parlar després de la Segona Guerra Mundial quan el món descobrí els camps d´extermini. La singularitat i diferència d´aquest genocidi era haver estat un projecte d´oblit: res no havia de quedar per a que desaparegués de la faç de la terra el poble jueu i la memòria del crim. Per això, els cossos havien de ser cremats, els ossos triturats i les cendres esventades. La humanitat no podria permetre´s una altra catàstrofe semblant perquè les noves, no només acabarien amb la integritat física del gènere humà, sinó, sobretot, amb la seva humanitat si per això entenem les conquestes civilitzatòries de l´home al llarg dels segles. En aquells moments de desolació i esperança no es trobà millor antídot contra la barbàrie que la memòria d´allò que va passar. En el precís moment en què Europa tractava de posar-se en peu, alçar-se i conquerir un futur que no fora mai més la repetició del passat, en aquest moment es convocava la memòria . La memòria del sofriment com a principi de futur. Fou llavors quan aparegué el deure de memòria. El filòsof Adorno expressà aquest sentiment sapiencial generalitzat dient que la humanitat, a partir d´ara, havia de guiar-se per un nou imperatiu categòric, el deure de memòria, que ell formulava així: "Reorientar el pensament i l´acció perquè Auschwitz no es torni a repetir". Recordar, per a Adorno, és pensar la veritat, la política i la moral tenint en compte Auschwitz. I això què significa? En primer lloc, que no hi ha que reduir la realitat al que hi ha, al que ha tingut lloc, a allò fàctic. Cal tenir en compta la part fosca i invisible del dolor. Significa que reconèixer el sofriment és la condició de tota veritat. En segon lloc, que s´ha de pensar la política tenint en compta l´ambigüetat del progrés, sant i senya de la política moderna. Significa que no s´ha de convertir el progrés en objectiu de la humanitat sinó que la humanització de l´home i del món sigui l´objectiu al que es subordini el progrés. En tercer i últim lloc, significa que s´ha de pensar el bé com a resposta al mal existent. No naixem éssers morals, ni ens convertint en éssers morals furgant en la pròpia consciència, sinó responsabilitzant-nos de la inhumanitat de l´altre. La humanització de l´home és la superació de l´estat inhumà en què es troba l´altre. En Auschwitz quedà palès que el sofriment és un injustícia, d´aquí que el ser just estigui irremediablement lligat a la lluita contra tot sofriment inferit per l´home a l´home.

Reyes Mate, Luces en la ciudad democràtica, Pearson/Alhambra, Madrid 2007

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.