Origen del comunitarisme hacker.

Tant si l’origen d’Internet és militar com acadèmic, la dècada dels 60 va estar marcada per l’hegemonia militar: la Unió Soviètica havia llançat l’Sputnik, la guerra freda també es lliurava al front tecnològic i esclatava la guerra del Vietnam. Es parlava de conspiració tecnològica. Allí va néixer la contracultura hacker.

Sembla un miracle que l’imaginari militar no hagi traslladat a penes cap aspecte, ni simbòlic ni tècnic, a Internet. La contracultura hacker va aixecar un mur forjat de passió, addicció, superioritat i virtuosisme tècnic que va impedir que l’àmbit militar es filtrés al ciberespai.

En comptes d’assumir la seguretat, els sistemes funcionaven sense contrasenya. L’accés als ordinadors havia de ser il·limitat. Tota la informació havia de ser lliure. En comptes d’assumir l’amenaça militar, creaven art i bellesa amb les computadores. En comptes d’assumir l’autoritat, descentralitzaven. Sota la consigna “mans a l’obra”, violaven els límits. El joc i el gaudi eren inseparables de la innovació i el virtuosisme. Els hackers van tatuar aquesta ètica en l’ADN d’Internet.

Si avui existeix la Web 2.0 i si podem imaginar-ne desenvolupaments futurs, és perquè Internet és descentralitzada, oberta i flexible. Horitzontalitat, simetria, absència d’autoritat central, igualtat dels nodes entre si i intel·ligència als extrems no són qualitats intangibles que atorguen a Internet una imatge de marca amable i convenient. Són característiques materials inscrites en el seu codi, en la seva arquitectura. Els diners poden trencar la simetria amb el hardware, però el codi és lliure i està fet per a la llibertat.

Al costat d’un codi desterritorialitzant, els hackers van inventar la seva manera de fer el comú: la comunitat. El coneixement ha de ser compartit i els desenvolupaments individuals han de ser tornats al comú. Privatitzar el coneixement és matar la comunitat. La comunitat és garant de la llibertat. Com a hacker en comunitat, ets lliure. De la resta, res a dir. La comunitat no ha de convèncer el món. És superior, i amb això n’hi ha prou. L’objectiu de la comunitat és recursiu, ja que també és la seva precondició: assolir la intel·ligència social, col·lectiva, nodrida per aportacions individuals segons una lògica de cooperació.

Quina mena d’anonimat destil·laria la comunitat? Cap, perquè és un espai alliberat. I, tanmateix, sosté i retroalimenta un paradoxal individualisme cooperatiu que esdevé autoria collectiva i enterboleix la pregunta pel qui: Qui va fer Internet? Qui fa Internet?

Margarita Padilla, La Web 2.0 i l´anonimat en primera persona, Barcelona Metrópolis, nº 79, estiu 2010.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

text 16: Albert Camus, La Peste

Imatge
No he leído nunca un homenaje a la gente de medicina mejor que este intercambio en La peste entre Tarrou, el escéptico comprometido, miliciano en la Guerra Civil española, que va a emprender su última batalla organizando un grupo de voluntarios para apoyar a los servicios sanitarios, y Rieux, el joven doctor que, impávido, se juega la vida desde la mañana a la madrugada visitando a los apestados. Hablan de jesuita Paneloux, que predica que la peste es un castigo divino: "—¿Qué piensa usted del sermón del Padre Paneloux, doctor? La pregunta había sido formulada con naturalidad y Rieux respondió con naturalidad también. —He vivido demasiado en los hospitales para gustarme la idea del castigo colectivo. Pero, ya sabe usted, los cristianos hablan así a veces, sin pensar nunca realmente. Son mejores de lo que parecen. —Usted cree, sin embargo, como Paneloux, que la peste tiene alguna acción benéfica, ¡que abre los ojos, que hace pensar! —Como todas las enfe...
Més informació

No som res.

Imatge
Sobradas razones para afirmar que no existes La paradoja de la sorites o paradoja del montón de los filósofos megáricos reza así: supongamos que tenemos un montón de mil granos de trigo. Si apartamos los granos uno a uno, ¿en qué punto cesa de ser un montón? ¿Cuándo un montón deja de ser un montón? Algo similar ocurre con el ser humano. ¿Cuándo se deja de ser humano? ¿Cuándo se empieza? ¿Dónde trazamos la frontera? ¿En qué punto somos nosotros si físicamente apenas no existimos, biológicamente estamos siendo continuamente sustituidos y psicológicamente somos incapaces de objetivar nuestro lugar en el mundo? ¿Cómo podemos siquiera considerar que estamos vivos si nos pasamos gran parte de nuestra vida durmiendo o actuando bajo la férula de nuestro piloto automático mental? ¿Cómo afirmar que somos libres si bailamos al son de la química, la genética y la física? En qué nos diferenciamos biológicamente de otras especies vivas, o incluso de una mesa de madera, que en palabras del neur...
Més informació