drets individuals-drets col.lectius

Partim de la premissa que qualsevol persona, privada del seu marc comunitari, perd aspectes fonamentals de la seva identitat personal, i això implica que la plena realització d´un individu en el si de la societat exigeix respecte i protecció per part del seu entorn, del qual depèn, en última instancia, la seva propia integritat moral. El problema sorgeix quan un sistema legal com el democrático-liberal, que regeix els països modernitzats, només reconeix com a titulars dels drets els individus, i opera una homogeneïtzació que iguala les particularitats amb la noció abstracta de ciutadà. Les col·lectivitats no tenen drets com a tals; en la mesura que les seves institucions familiars, religioses, econòmiques, polítiques, etc., només tenen  existència legal –o, eventualment, il·legal- en relació als subjectes concrets que les representen i segueixen les seves normatives especifiques. La solució, segons plantegen alguns teòrics del multiculturalisme radical, consistiria a dotar les minories d´un reconeixement legal que atorgui drets i obligacions com a tals.

Fundació Baruch Spinoza, La ciutat de la diferència, Catàleg Exposició. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1996