La consumació del parricidi futbolístic.

A la història de la cultura occidental han estat cèlebres alguns exemples de parricidi, com per exemple el que va cometre Edip sobre el seu pare. En l´àmbit més concret de la filosofia el més conegut és el que va cometre Plató amb un dels seus pares intel•lectuals: Parmènides. Calia matar-lo per poder continuar pensant i això és el que va fer Plató, i també els atomistes, tot i que només de Plató coneixem a través del Sofista que de forma deliberada el va consumar.

Recordem que Parmènides negava la possibilitat de pensar més enllà de l´ésser. Res que no respectés aquest ´axioma incontestable: “l´ésser és i el no ésser no és” no podia admetre´s seriosament com a pensament ni tan sols com a paraula. La qual cosa reduïa considerablement tot allò que es podia pensar i dir.

De vegades he comentat irònicament als meus alumnes que si algú volgués fer un diccionari Parmènides-Català/Català-Parmènides aquest quedaria reduït a quatre entrades: ésser, pensar, dir, veritat. Amb la meitat d´un full, i encara ens sobraria, podríem completar tot el que el filòsof d´Elea permet dir i pensar de l´ésser. Amb això s´acabaria la filosofia i ni caldria completar ni un trimestre d´un curs d´aquesta assignatura. A més, declararíem que tot el que alguns havien dit o havien cregut pensar abans estava tot equivocat perquè havien seguit un camí erroni: espontàniament milesis, pitagòrics i Heràclit, entre el més coneguts, havien iniciat una tradició que havia descuidat una evidència que només Parmènides, gràcies a la intervenció divina, aplicava de forma estricta: “que el no ésser no és”. La feina dels professors d´història de la filosofia acabaria aquí, repeteixo, si no fos perquè Plató i els seus contemporanis atomistes desafiaren l´autoritat del Pare Parmènides: intentaren pensar el no ésser per poder continuar pensant, simplement perquè es prengueren seriosament allò que el no filòsof considera una obvietat si no fos tan ximple: que l´ésser és.

En el diàleg El Sofista un dels seus personatges, l’estranger, considera necessari assassinar Parmènides establint per la força que el no ésser és i que l´ésser no és (241 d). D´aquesta manera es podria tornar a pensar el moviment i la pluralitat, allò que és característic de les coses que tenim més a l´abast, que són les que en realitat més ens interessen. Les coses no són un absolut ni un no res, sinó la barreja, mescla o entremig entre aquestes dues possibilitats límit. Algú podria dir que seria una recuperació de la via de l´opinió i que la figura de Parmènides només va ser una molèstia prescindible. Molèstia, tal vegada, però el que sí és cert que a partir de Parmènides els assumptes en filosofia ja deixaren de prendre’s amb tanta ingenuïtat com abans.

I què té a veure això amb el futbol? Doncs, crec que en l´àmbit futbolístic s´ha produït una situació similar a la que es va donar en l´àmbit filosòfic: la selecció espanyola ha assassinat el seu pare espiritual Johan Cruyff.

Igual que Parmènides, Cruyff en el futbol ha estat autor, creador d´una evidència que ha marcat l´esdevenir del futbol. Com la màxima parmenídea, l´axioma de l´holandès tenia una pretensió atemporal i fora de l´espai, la qual cosa feia que el futbol quedés lligat a una única manifestació de si mateix: “no hi ha futbol si no es juga al futbol”. Dit en paraules més properes: “no es juga a futbol si es prescindeix de la pilota”. D´aquesta manera condemnava a l’ostracisme apostes que pretenien jugar sense jugar, és a dir, prescindien del joc amb la pilota: catenaccio italià, Clemente, Mourinho.

El problema d´aquest algoritme és que fàcilment derivà en autosuficiència: només amb la seva aplicació universal es podia guanyar un partit, prescindint dels accidents, de l´imprevist (del que en argot futbolística s´anomenen els “detalls”), que sovint l´experiència demostra que són l´element decisiu en una competició d´alt nivell. Els continus fracassos no li van fer canviar la fórmula i sempre Cruyff, com un profeta immune a les crítiques, responia que la causa del fracàs no estava sinó en una mala interpretació del mateix. El que feien no era jugar al futbol, sinó un mer simulacre. Per això fins i tot els seus fills naturals, cansats de tantes derrotes per mantenir-se fidels a la seva ortodòxia, han presentat una selecció en aquest Campionat que ha traït el més profund de l´ideal del mestre. Tanmateix aquest no es pot considerar el primer intent de parricidi; estrictament parlant no pot ser parricida qui renega del seu pare.

Algú em dirà que el primer parricidi el va cometre el Barça de Guardiola de la temporada passada. No negaré els mèrits de l´equip de Guardiola: sense ell no s’hagués plantejat ni tan sols la idea que això fos possible, ell va ser el primer que va materialitzar la possibilitat que a més de bon joc i tracte exquisit de la pilota no s´havien de descuidar els detalls. L´únic que li va faltar fou enfrontar-se a un subproducte el mestre, una creació no deliberada, l´ Holanda que irònicament havia renunciat a l´herència del pare. Havia de ser la selecció espanyola, on emigrà l´ànima del mestre holandès, gràcies a les iniciatives de Guardiola, la que acabés definitivament amb Cruyff, com Plató va fer amb Parmènides. Gràcies a aquests gests criminals avui en dia encara es pot continuar fent filosofia i jugar a futbol, o millor dit, contemplar com alguns juguen al futbol.

Manel Villar

(Article inspirat en les idees del Gregorio Luri i del David Trueba)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.