Fàbrica de ciutadans.

Abans que Newton col—loqués totes les coses en la indiferència d'un espai buit sense límits i Einstein buidés de sentit tot lloc per convertir-lo en un registre variable d'una observació sense observadors, els humans creien, com Aristòtil, que a cada ésser li corresponia per natura un lloc. I el lloc propi dels éssers humans era la ciutat. Ciutat que no es redueix a la suma dels ciutadans, perquè no són aquests els que la fan, sinó ella la que els fa. No, òbviament, perquè la ciutat preexisteixi a l'aparició de la nostra espècie sobre el planeta, sinó perquè la nostra espècie només comença a ser humana quan organitza conscientment la seva convivència.

Per a una mentalitat thatcheriana ("La societat no existeix, només hi ha els individus"), afirmacions com aquesta no tenen cap sentit; són un simple "deix" hegelià, el típic prejudici "totalitari" dels enemics de la societat oberta, tant nostàlgics comunitaristes com doctrinaris marxistes. Als qui veuen les coses d'aquesta manera caldria preguntar-los en quina d'aquestes dues categories posarien els antics. No solament els filòsofs que van reflexionar sobre la natura de la polis, sinó els ciutadans que la van habitar. Perquè centenars de testimonis que han arribat fins als nostres dies ens parlen d'una comunitat d'éssers lliures en què llibertat i comunitat no solament no s'excloïen, sinó que es garantien recíprocament.

Si es va en compte de no idealitzar unes societats l'economia de les quals depenia en gran manera del treball esclau, el coneixement de l'antiga polis grega i de les seves rèpliques romanes continua sent una font inesgotable d'idees per abordar els problemes que planteja la vida en societat. Idees que l'individualisme d'estirp liberal, tan útil en el seu moment per mobilitzar poblacions reduïdes a la servitud per segles de feudalisme i d'absolutisme, ha fet oblidar fins al punt que grans masses tendeixen a veure la ciutat moderna com una presó de què és peremptori escapar així que ho permet el calendari laboral.

Miguel Candel, Polis, el lloc dels humans, Barcelona Metrópolis, Tardor-Hivern, 2007-2008
http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=21&ui=74

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació